Girona i les consultes independentistes

A les institucions municipals els ha sortit un dilema important: el d'afrontar un procés de consulta al marge de la legislació. A Girona, el més valent (segons es miri), ha estat el PSC, que s'ha decantat obertament per no afavorir-la; la més fàcil la d'ERC, que veu en aquest simulacre electoral una oportunitat política (caldrà veure quina lectura en fan dels resultats i l'encert o no de les seves conclusions). El dilema està servit, perquè cal exigir transparència i seriositat als promotors de les consultes per no confondre a la ciutadania en una qüestió que tendeix a barrejar el dret a l'autodeterminació amb la independència. En el cas de la independència, la cosa no té dubtes: Catalunya hauria de funcionar com un Estat i deslligar-se políticament d'Espanya, amb tot el que comporta. El dret a l'autodeterminació vol dir reflexionar i definir sobre què i com volem que sigui Catalunya, que no només vol dir sobre la possibilitat de ser independent, sinó que obre la porta a triar entre estar com estem (si fos possible) o escollir ser una federació, una regió, etc.

Crec que és fonamental no confondre a la gent i sobretot no especular sobre castells de sorra, des d'una ficció, sobre les conseqüències d'una consulta popular de difícil encaix legal. A més a més hi ha el tema de la Llei de Protecció de Dades: d'on es treurà el cens?. Però dit això, no s'ha de tenir cap por a les consultes, sempre i quan es facin amb totes les garanties democràtiques i legals, i sobretot quan vinguin acompanyades de tota la transparència i claredat del món, com crec que és necessari en aquests casos. La pregunta: està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social dins una Unió europea dels Pobles? em sembla del tot inadequada. Ho intentaré explicar en poques paraules:

a) Qui ha dit que nosaltres som una nació (algú voldrà que ho siguem, però d'això a la realitat hi ha una gran distància)

b) Barregar "estat de dret" amb "independent, crea confusió. La democràcia no es pot posar en dubte!. I encara més quan es barreja amb una falàcia: "un estat independent, democràtic i social". Sona molt progre, però estem encara en el camí d'aconseguir una europa que superi i els estat. Per què volem més estats?, el que hem de voler és més Europa. A més a més, un estat social només, sense ser un estat de dret, és molt perillós (per dir-ho suaument). Crec que es barrejen massa conceptes que poden confondre a qui s'acosti a votar amb la seva bona voluntat. I això d'"una Unió Europea dels Pobles"?, què és això?, una proclama d'intencions, suposo.

c) Per què no es fa una pregunta més curta i menys dirigista?, per exemple: està vosté d'acord amb la independència de Catalunya (és clar que seria inconstitucional, però vaja), o bé: voldria que l'Estat espanyol reconegués a Catalunya com a una nació independent?. No sé, alguna pregunta més directa, curta i clara que no pas remenar diferents conceptes que porten, sens dubte, a la confusió.

Informe sobre política fiscal

El Centre d'Estudis i Recerca Sindical de CCOO de Catalunya acaba de publicar un informe sobre política fiscal on es posa de manifest, amb tot un seguit de dades, quina és la situació actual del nostre país en relació a les polítiques fiscal vigents. Intentaré resumir:

Nosaltres comptem amb un sistema fiscal (ja ve dels antics governs del PP) que discrimina a les rendes del treball respecte les del capital. Som el país que té una pressió fiscal inferior a la mitjana europea; a més a més, la despesa en protecció social està molt per sota de la mitjana europea i totes les actuacions que s'han fet en matèria fiscal responen a la intenció d'introduir rebaixes fiscals en els impostos directes (els que graven sobre la renda i el patrimoni) i augmentar els impostos indirectes (els que paguem tots i totes independentment el nivell de rendes que tinguem).

L'informe situa una sèrie de solucions al respecte, que passen per la lluita contra el frau fiscal i l'economia submergida, passat per la reclamació d'una fiscalitat autònoma més suficient i progressiva (més informació a http://www.ccoo.cat/)

"Corrupción en Miami": quan la realitat supera la ficció

Començo a dubtar de que la classe política sigui conscient de les conseqüències dels casos Millet i Santa Coloma de Gramanet. Ells, precisament, haurien de ser els primers instigadors en buscar la veritat i en arremetre tot el pes de la llei contra els corruptes que operen des de les plataforme polítiques i culturals del país. Ells haurien de personar-se com acusació particular i així la politica, en majúscules, potser, dic potser, començaria a guanyar una mica d'aquesta credibilitat que tothom posa en dubte, tenint i o no raó. Un lladre ha d'anar a la presó i el tracte ha de ser el mateix per un estafador de milions d'euros que un delinqüent qualsevol, això sí, no ha de sortir per la porta de radera i totes les vergonyes se li han de caure a sobre sense més remei que retornar tot el que ha estat robat i romandre a la presó tot el temps que dicti la llei.

El debat que s'està obrint és, des del meu punt de vista, molt perillós, perque en resum ve a dir que tots els polítics són corruptes i que no hi ha res a fer, per tant, com que no confiem en els corruptes, uns els voldran imitar amb allò de tot s'hi val i uns altres, en plena eufòria de desafecció política, es limitaran a mirar cap a un altre lloc i no aniran ni a votar en les properes eleccions, per això la justícia ha de ser escrupulosament contundent, perquè està en joc la democràcia d'un país i la confiança en les seves institucions. La gent ja no pregunta sobre qui potser o no un prevaricador, sinó que comença preguntar-se sobre qui no ho és, perquè en la gent del carrer està començant a prendre força de que tot està podrit. Pe aixo els partits polítics han d'actuar amb la màxima contundència, no només expulsant de les seves files als i les corruptes, sinó arremetent contra aquestes persones amb tota la força de la llei.

Amb tot això es posa de manifest la feblesa del nostre sistema. Si el síndic de comptes no pot intervenir per manca de recursos és que no hi ha interès polític perquè actui i la gent es pregunta què han d'amagar. Si la parsimònia dels parlamentaris i dels polítics municipals davant d'un informe de la sindicatura de comptes, on s'advertia ja de la condició d'aquests polítics locals, i no tan local, es queda en un no res, què està passant en aquest país?. Totes les excuses que he sentit m'han semblat patètiques, i en tot cas il·lustradores de la poca capacitat per governar institucions públiques, la qual cosa em fa pensar que aquest poc respecte per allò públic és fruit d'una intenció concreta on es busca, sense escrúpuls, devaluar les institucions públiques. La llei, en aquest sentit, també hauria de ser contundent i la inhabilitació per càrrec públic i per a exercir qualsevol tipus de relació amb les administracions hauria de ser de per vida i assenyalat com a persona "non grata" per les administracions públiques del nostre país.

La vergonya que ens estan fent passar a la ciutadania no hauria de ser gratuïta, com a mínim esperem que la justícia estigui a l'alçada, sinó ho tenim molt pelut. A qui no se li ha passat pel cap què s'ha fet amb tot el boom immobiliari dels ajuntaments?. Hi una dita castellana que em posa els pèls de punta: "quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón". No oblidem que els diners que roben són de tots, després es queixaran de la crisi!.

Àgora no és un film qualsevol

Acabo d'arribar del cinema i l'Alejandro Amenábar m'ha deixat meravellat. La contraposició entre la fe i la raó ha estat un dels temes que durant anys he tingut present, de fet, en el meu cas, ha anat una mica més enllà (disculpeu si no puc avançar-vos res més). La qüestió és que la pel·lícula va més enllà d'una simple narració històrica, conrea la filosofia com a ciencia, però la construeix des de la contraposició al fanatisme de la religió aprofitant una curada anàlisi de les perversions humanes i dels usos i manipulacions de la gent ambiciosa que en nom d'un suposat bé global (ja sigui la llibertat, la raó, o com en aquest cas: la fe), són capaços de vestir qualsevol acció, per més miserable que sigui, com si es tractés d'un fet bondadós i irrenunciable i de pas aconseguir "el poder".

L'ambient, la trama, el paissatge, el moviment, tot m'ha semblat excel·lent. Feia temps que no anava al cinema a veure una obra tan ben feta, us la recomano sense cap cosa a dir en contra.

Daniel Ortega, la il·lusió perduda

L'any 1989, durant el 10è aniversari de la revolució sandinista, vaig tenir l'oportunitat de viatjar fins a Nicaragua amb el desaparegut Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Girona, del qual en formava part (del viatge es va fer un video que fa poc ha tornat a córrer pels Instituts i centres cívics de la ciutat de Girona amb motiu de no sé quin aniversari de l'agermanament Girona-Bluefields).

En aquella aventura, perquè ho va ser, en l'experiència de viure un món que no he tornat a viure, ja vaig veure algunes coses del sandinisme de l'època que no em van agradar, i no em refereixo únicament al cert presidencialisme de Daniel Ortega. De fet, ja es sentien algunes tímides veus contràries a algunes pràctiques d'Ortega amb els afers polítics i també personals. Aquestes crítiques han vingut a explicar, amb els anys, la situació actual dels paràmetres polítics i morals d'en Daniel Ortega, President de Nicaragua gràcies a l'extrema dreta d'aquell país. Aquesta cosa que semblava inexplicable fa poc més de vit anys és avui una realitat: la conversió perversa d'un líder polític convertit a l'extrema dreta. Un home que ha maltractat psicològicament als seus, al seu poble, a qui ha venut socialment, els ha condemnat econòmicament i els ha enganyat políticament, però no des d'ara, sinó des de l'entrada de Violeta Chamorro fins al Govern d'Alemán, tots dos presidents ultra dretans. Avui Ortega governa (mana, millor dit) gràcies al suport incondicional dels seus antics enemics, gràcies als vots i el consol d'Alemán. Aquest és l'esperpèntic camí d'un revolucionari cap a l'extrema dreta, el camí cap a la dictadura d'un personatge que ha avergonyit als qui van ser dels "seus", per ambició persoal, per "amor" al poder i a l'absolutisme dels diners. Avui Nicaragua està pitjor que fa trenta anys, i en Daniel Ortega és un dels màxims responsables de les misèries del seu poble, potser és qui té més responsabilitats en tot això, perquè ell va donar esperances a un poble que ha estat traicionat pel seu propi líder, és i ha estat això: un traïdor i un alimentador de misèries i mort.

Aznar, la vergonya de la Universitat ("A Dios rezando y con el mazo dando")

La UCAM (Universitat Católica de Sant Antoni), ultra religiosa i ultra conservadora, nomenarà a José María Aznar com a catedràtic d'ètica i dirigirà la càtedra d'ètica, política i humanitats. Poca ètica sembla que tindrà aquesta càtedra amb un personatge com aquest. Suposo que no deu ser l'únic de dubtosa condició ètica que ha estat nomenat catedràtic, però aquesta notícia sembla un insult a la filosofia i als seus professionals. Espero que el món acadèmic faci arribar els seu malestar, que espero que n'hi hagi, sobre aquesta qüestió. La provocació de la dreta més extremista segueix pel seu camí i el que és pitjor del tot, encara es deuen creure que un homenet com aquest té suficient talla moral com a poder dirigir una càtedra d'ètica, aquesta és la moral dels ultra conservadors cristians, imagineu-vos amb quin ulls veuen les altres coses de la vida.

Mariano Rajoy no pot ser el proper president del Govern

Segurament el que diré no és nou. Ja vam patir un Aznar com a president, però com a mínim, semblava que el "pijo" del bigoti sabia controlar als seus, cosa que sembla improvable amb en Rajoy. Anant al gra. Una persona que aspira a governar un país no pot alimentar, des de l'oposició, els insults, el descrèdit constant, les mentides, la demagògia .... En Rajoy ha demostrat no tenir el mínim sentit de lleialtat institucional i un dubtós sentit de responsabilitat d'estat i de capacitat democràtica, per això no està capacitat per a ser el proper president del Govern. Si aquest PP guanyés, o el de l'Esperanza o el d'en Gallardón, no tindríem un PP diferent al d'ara, tindríem uns primeres línies més mediàtics, però les polítiques conservadores de la dreta serien les mateixes. Si el PP guanyés, i ho diu tothom, i com deia en Foix "és profecia", no serà perquè ho estigui fent bé, sinó perquè el PSOE s'està cobrint de glòria amb la seva política econòmica i social. Tot i així seria una temeritat que el PP tornés a governar, i és igual qui el pugui liderar en el futur, el PP d'ara no serà diferent al de demà, estarà farcit de corruptes. Ja ho va dir un ministres del PP: "estic en política per a guanyar diners". I quin mal li fan a la classe política!. Però és clar, en aquest país un roba 21 milions d'euros i no el fiquen a la presó. Intenteu robar 1000 euros i veureu què passa!. Zapatero ha de reforçar el seu perfil progressita si vol continuar governant, ha de pujar la pressió fiscal dels que tenen més i fomentar les polítiques públiques, etc.

En comptes de no anar a votar, el que hem de fer és queixar-nos quan els nostres polítics fan coses que no ens agraden, perquè si no hi anem a votar li estem fent el joc a la dreta i els nostres polítics mai canviaran d'actitud si no se n'adonen que qui els vota estan descontents amb la seva gestió.