M'han passat aquest text. Es pot catal·logar com a diferent, però m'ha agradat i per això l'enganxo per si és del vostre interés.

Artícle aparegut a "La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.

Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat:
Ramón Chao, músic, escriptor i periodista.

Telecinco, telecuatro, teleprisa: “educant perquè els nostres fills violin”

Des de la compra de Telecinco per part de Cuatro, ja s’ha notat un petit canvi en la cadena del Grup Prisa que anuncia una previsible degradació del canal televisiu.

Una companya m’ha fet arribar un correu electrònic on em feia saber del contingut d’una mini sèrie de Telecinco i em demanava que recolzés una denúncia a l’Observatori de l’Institut de la Dona” perquè la segona part del programa no s’emetés.

El passa 24 de gener va començar una sèrie de petit format (2 capítols), anomenada Innocent (Inocentes), que pel que sembla, tracta de tres noies adolescents que són segrestades per uns animals (homes) amb la intenció de fer “snuff-movie” amb elles.
Les tres noies són introduïdes, a la força i encontra de la seva voluntat, en una furgoneta, on són lligades de mans i peus amb cadenes i conduïdes a una casa en un lloc apartat. En les escenes es poden veure a les adolescents penjades i lligades amb cadenes cridant auxili i plorant de por. Són despullades i una d’elles és violada per un suposat mafiós.

Aquesta és una sèrie dirigida a un públic adolescent, i com es veu, qualsevol cosa serveix per a guanyar audiència. Més que una qüestió moral, és una condició ètica de les cadenes televisives que no haurien de permetre cap contingut sexista, que anima a la violència de gènere i sexual, sota el paraigües de la força bruta i la indefensió de les seves víctimes.

Desconec si existeix o si és possible la via penal per aquestes coses, però crec que ens cal no perdre el sentit comú i denunciar que la nostra societat no està disposada a pagar qualsevol preu per mantenir una quota d’audiència. No només és immoral, sinó que ha ser punible.
No podem mirar cap a una altra costat quan els mitjans de comunicació fan un ús massa lleuger del seu poder.

Bargalló, Laporta i Reagrupament.

L’altre dia, quan en Bargalló va dimitir de Reagrupament per discrepàncies amb la resta de la direcció, vaig pensar que ERC ja podia respirar tranquil•la, perquè el circ de la política començava el seu joc sense cap mena de possibilitat de canvi. No és que defensi a Reagrupament, qui em coneix sap que no sóc independentista i el que penso sobre l’independentisme, però em sembla que l’opció dissident no és tan democràtica com la dels que en principi es quedaven. Em sembla que fer una assemblea sense cap mena de control i oberta no és, precisament, un model de democràcia a seguir (ja sé que també ho fa un altre partit d’inspiració independentista). La qüestió és que, un cop dirimides les diferències personals d’en Bargalló, sembla que en Laporta ja pot aspirar a la Presidència de la Generalitat, encara que sigui amb un brindis al sol (encara que ja se sap que en política tot és possible i no se sap de cert on aniran a parar aquests gestors convertits a polítics).
No sóc cap gurú de res, però crec que el panorama polític català està molt definit i hi ha poques possibilitats de provar fortuna amb experiments que comencen a trontollar només començar. No tinc ni idea del què ha de passar, però suposo que el que jo opino també coincideix amb altre gent que no som del món de la política.
Aquest escenari és fantàstic pel PSC, perquè així aconsegueix trencar la dinàmica d’ERC i de pas s’obre la possibilitat a que tinguin menys representació al Parlament. Al PP li va de conya perquè ja té nous enemics, i a IC tampoc no li pot anar malament, perquè es pot treure de sobre un cert radicalisme nacionalista que darrerament semblava voler-li disputar al catalanisme progressista que es situa entre l’independentisme clàssic i el més agosarat. A CiU tampoc li interessa gaire que el vot d’ERC es vagi esmicolant, perquè només li pot quedar l’opció de governar amb el PSC, i això de la socio-vergència no sembla que pugui inspirar gaires alegries alhora d’anar a votar.
Queden 8 mesos per les eleccions, és poc i és molt. Els i les polítics ho tenen molt difícil per aconseguir tornar les esperances a la ciutadania perquè creguin en ells. Hauran de fer molta pedagogia i fer veure que les disputes no són pel pur poder, sinó per defensar un projecte polític i de país concret, el que ells creguin, però sense entrar en la bronca per la bronca, perquè llavors només aniran al circ romà els qui els agradi la sang i el fetge i, afortunadament, això no ho aguantarà ni Déu i després tindrem un Parlament cada cop més deslegitimat i tothom dirà que la culpa és dels altres i de nou, tothom només es mirarà el melic, i apa!, tot a començar de nou.
Crec que ens cal una regeneració política per a recuperar la credibilitat sense haver-nos de situar per sobre del bé i del mal, una lliçó d’humilitat no estaria malament i una gran dosi d’il•lusió seria fantàstic per a retrobar-nos, com mai, amb el veritable esperit de la política: que no és la de tirar-se els trastos pel cap, sinó defensar els interessos del qui diuen representar, que no som uns altres que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país amb els nostres problemes quotidians.

La proposta d’augmentar l’edat de jubilació.-

Sembla clar que la nova ofensiva pel control de les pensions, un negoci multimilionari al que aspiren molts, de la patronal espanyola comença a tenir els seus propis rèdits. El Govern no pot ni ha de fomentat l’alarma social dient que els sistema de pensions està en perill i fer-li el joc a les empreses financeres i a les d’assegurances, perquè està demostrat materialment que això no és cert.
Prendré com a prova les dades que corren a l’INSS, que no semblen que hagin de ser menys meritòries que d’altres. Aquestes dades diuen que la situació financera de les nostres pensions té molt bona salut i ho demostra el fet dels seus excedents (8 milions d’euros el 2008 i una quantitat encara superior el 2009, en plena crisi), això dóna una quantitat global de 2700 milions d’euros de benefici acumulat net. A més a més, cal afegir que el Fons de Reserva de la Seguretat Social supera els 60 mil milions d’euros, no sembla pas que tinguem el sistema en fallida.
La contradicció que pot suposar aquesta proposta amb l’actual Pacte de Toledo, per cert, subscrit per totes les parts implicades de manera consensuada, és més que evident, perquè la possibilitat de jubilar-se abans dels 65 anys es avui, no només una realitat, sinó que esdevé una dada a tenir en compte: la mitjana d’edat de jubilació es situa en els 63,8 anys.
Més enllà dels arguments sobre les dificultats de treballar més enllà dels 60, sobretot en determinats sectors com la construcció, la realitat és que perquè puguin treballar els joves, els més grans hauran de jubilar-se perquè es pugui reduir l’atur. És del tot innecessari ampliar l’edat de jubilació!. Al contrari, sempre he defensat o valorat, l’idea de que la gent es pugui jubilar a partir dels 25 anys cotitzats, independentment de la seva edat.
És possible, d’altra banda, per a mi quasi una evidència, que aquesta proposta sigui una resposta, una campanya artificiosa, que respongui a intentar rentar-nos la cara davant la comunitat europea ara que la presidim, i així donar un cert aire de seriositat per intentar controlar el dèficit públic que arrosseguem, quan el que hauríem de fer és perseguir impecablement el frau fiscal i fer una reforma fiscal on es penalitzin les rendes que no provinguin del treball.
Els discursos que sempre he sentit en comparació amb Europa tenen el mateix fil conductor, però s’obliden del tracte desigual del nostre sistema respecte a les economies de la resta dels països europeus amb els qui ens volem emmirallar, i encara més si ho fem mirant els respectius sistemes de protecció social.
A més a més crec que hi ha un element preocupant que poc marcar una tendència de govern, i és l’assumpció d’aquest tipus fe decisions fora del marc del Pacte de Toledo, trencant així més dos dècades d’acord i consens, i trepitjant un preocupant terreny que té molt a veure amb el paradigma polític i les formes de governar dels partits d’esquerra. Crec que és necessari un toc d’atenció de les forces polítiques i socials d’esquerres, i també de les pròpies files del PSOE, perquè hi ha coses que posen en dubte l’acció de govern i condemnen a un país a tornar a patir un partit de dretes, digui’s el nom que vulgui.

Sidi Mohamed Barkat, filòsof del treball.-

Poques vegades tenim l’oportunitat de sentir a un pensador opinar sobre el món del treball. És evident que això no és garantia de res, però a priori sembla interessant saber què opinen les persones que es dediquen, des de la seva càtedra, a pensar sobre els temes reals de la nostra societat.
Desafortunadament no hi ha gaire on triar, i en aquest cas en faré referència a una entrevista publicada el passat diumenge en un diari d’abast estatal, d’origen català (quantes pistes per no dir que és a El País!).
Entendre propostes filosòfiques sempre és difícil, malentendre-les és més fàcil. I no sé si es tracta d’un malentès, però en tot cas tot apunta a que, malauradament, no ho sigui.

Barkat parla de l’individualisme de la força del treball avui, com si fos un fet excepcional, quan no ho és. Mai a la història del moviment obrer els treballadors i treballadores hem tingut, amb tanta llibertat, accés a la informació i a drets (d’altra banda conquerits pels nostres avantpassats durant segles de lluites interminables). Sempre ha existit un sentiment, no general, molt personal i unívoc respecte a la defensa dels interessos col•lectiu, però això no ha impedit que la classe assalariada es pogués organitzar per a defensar els seus interessos, d’aquí la necessitat de crear sindicats de classe, forts, que puguin actuar davant les forces econòmiques i socials en representació de tots i totes els treballadors i treballadores. L’organització del treball del segle XXI és nova, sí, però no en els paràmetres que s’expliquen a l’entrevista amb el filòsof, que d’altra banda també posa de manifest un preocupant desconeixement del sindicalisme europeu i desatenent el seu paper fonamental en la lluita de la classe treballadora.
La maximació sobre els suïcidis a França o a France Telecom no apunten a un fet generalitzat sobre la pressió en les relacions de treball a nivell individual, sinó que és un exemple de fins a on es pot arribar aplicant una organització del treball desequilibrada i deshumanitzada on les condicions de treball esdevenen el cavall de batalla fonamental. S’oblida de les relacions laborals actuals. Vertaderament, no entenc com una persona com ell pot tenir un camp de visió tant petit!.
El desconeixement del món del treball per part dels pensadors no fa més que posar en perill les relacions entre l’intel•lectualisme modern i la realitat en els centres de treball. No es pot opinar des del pòdium d’una universitat sense haver trepitjat el terra de les empreses i centres de treball (de tots els sectors). L’enfocament que fa sobre el sentiment d’individualisme fa pensar que aquesta sensació de “respiració” és alienada en el marc del món del treball i que la llibertat individual només es pot recuperar fora de l’entorn laboral. Aquesta, crec, és una opinió falaç i carent de tot fonament racional. La primera qüestió està en pensar perquè una persona ha de ser diferent a fora que a dins de la feina. Quina és la relació entre el treball i la persona?. És purament contractual o, al contrari, en organitzacions socials complexes, la sociabilització i les relacions interpersonals formen part de les nostres pròpies vides i per tant, el lloc de treball forma part d’una mateixa realitat no separada de l’individu. El treball, indiscutiblement, forma identitat. No segurament la identitat del segle XIX, potser aquí podríem parlar d’una certa crisi del concepte clàssic de “consciència de classe”, perquè és evident que ha evolucionat, però d’aquí a arribar a dir que amb el consumisme l’individu assoleix la llibertat de decidir hi ha molt més que un abisme.
No estem en un societat de “morts vivents”, aquesta potser és més pròpia de societats on la feina no és un valor per sí mateixa i sí motiu de classisme i segregació social.
Barrejar la falsa autonomia com a mesura d’auto-organització personal i com a avenç del sistema “toyotista” o de “just in time” ambla llibertat individual no em sembla gaire científic.
És possible que hagi una petita esfera on el treball surti del marc normal del centre de treball i s’instal•li a casa nostra amb tota normalitat. Aquest és un fet que passa, per exemple, en l’educació. Són hores de treball no pagades que es resten de les relacions familiars i amistats, etc, és a dir, és a costa del teu temps personal. Afortunadament això passa quan la persona és extremadament responsable, molt a prop de la “malaltia per la feina”, però és això, una malaltia producte de la mala organització del treball individual i per la manca de reivindicació organitzada o no sobre la manera en com es treball. Però no és un cas generalitzat, encara que dubto que sigui de gaire repercussió general.
D’altra banda crec que l’entrevista no anava gaire ben enfocada, perquè li podia haver tret més suc amb coses que el filòsof semblava intuir, com el tema de la salut (entesa de manera molt genèrica, però també centrada en la salut laboral com un tot que també ens duem a casa nostra i que ens acompanya fins i tot en temps de descans).
Estic d’acord amb ell en la crítica sobre el capital i les relacions amb els treballadores i treballadores. El conflicte social continua viu, la lluita de classes continua sent una actualitat, però no comparteixo que el conflicte social s’hagi traslladat de l’antagonisme social (que és a més a més una contradicció amb el seu discurs) a l’interior de l’individu. Aquesta afirmació és de tot contradictòria amb el propi individu i resta credibilitat a tota l’entrevista. Ell afirma que abans, el conflicte social estava regulat per les negociacions entre les patronals i els sindicats, i això, d’entrada no és cert, perquè el conflicte social és l’expressió de la classe treballadora auto-organitzada a través de les seves pròpies estructures, volgudes i defensades lliurement pels propis treballadors i treballadores. No sé perquè situa als sindicats al mateix nivell emocional i jurídic que la patronal, aquest és un error gravíssim que demostra el seu desconeixement del món del treball i dels seus interlocutors. El sindicalisme de classe no és pel treballadors i treballadores sinó que els propietaris d’aquestes organitzacions són els propis treballadors, és a dir, que són elements dels treballadors no aliens a ells. Sembla defensar la desaparició del sindicalisme a costa de l’individu com a experimentador del conflicte social, però sense col•lectiu no hi ha conflicte social, precisament pel seu caràcter generalització i sociabilitzador dels avenços de la classe treballadora. Sense negociació col•lectiva no hi ha drets, i per tant les condicions de treball sempre seran insolidàries i segurament injustes.
Per acabar, quan parla de malversació, de tergiversació, està sent massa simplista, com si els joves fossin “tontos” per ser joves i es deixessin manipular amb facilitat. Mai els joves han estat tan preparats com ara. LA precarietat no és fruit de ser joves, és una estratègia empresarial. La noció de competitivitat s’ha treballat molt durant dècades, però no és una fórmula vàlida, això ja s’ha demostrat empíricament i les empreses ho saben, una altra cosa és que continuem treballant amb paràmetres transformats del segle XIX, això és una altra cosa que té a veure amb les mentalitats dels nostre empresaris i també dels polítics. La polivalència no ha de ser negativa en ella mateixa.
És una llàstima, però jo no aniria a una classe on, suposadament, un expert en el món del treball m’expliqués coses que poc tenen a veure amb la realitat.

Contaminació lumínica.-

Visc en un petit poble del Gironès. Un poble d’aquests que va aprofitar la bombolla de la construcció per a créixer, al meu entendre, massa i sense gaire sentit comú. Com tots els pobles petits que estan a prop d’una ciutat (en aquest cas d’una ciutat mitjana com és Girona), ha volgut donar una imatge de prosperitat que el presentés més competitiu i selecte davant de la copiosa competència dels petits pobles del voltant. Com a la majoria, es van construir habitatges i es va fer créixer al poble amb urbanitzacions, i com no, amb un polígon industrial. D’aquesta manera, amb l’ajuda de l’especulació immobiliària i del sòl, els petits ajuntaments han anat vivint per sobre de les seves pròpies possibilitats en funció dels habitants que tenen i ara s’han de mantenir els polígons, els carrers, etc. Aquest també és el cas del meu poble. Si veniu quan ja s’hagi fet de nit, veureu una gran avinguda plena d’una llum ataronjatda que t’enlluerna directament els ulls per la seva intensitat, en un conjunt on els wats escampen amb plena llibertat i un té la sensació que entre farola i farola en sobra, com a mínim una, fet un càlcul somer i a l’engròs aquesta petita apreciació vol dir que sobren, com a mínim, la meitat. Però el més desesperant de tot és que es vulgui il•luminar una urbanització fantasma, una enorme extensió on només s’han construït els carrers però que encara no hi ha ni un sol edifici. El terreny en qüestió deu tenir, aproximadament, entre 200 i 300 faroles (i potser m’equivoqui i encara n’hi hagi més), i dóna una sensació d’estar malgastant els diners que és difícil de reprimir, sobretot quan veus que l’entrada del meu poble és com una gran bola de foc, com una enorme bombeta vermellosa que li dóna un cert aire fantasmal al poble. Bé, dic al poble, perquè això no passa a tot el terme municipal. I m’imagino que aquesta no deu ser una pràctica exclusiva d’aquí. Ara, si des d’un satèl•lit ens fessin una foto, de ben segur que som una taca de llum i que aquest estiu, quan surti a mirar el cel i les estrelles, ja no ho podré fer, perquè tanta ataronjada claror no em permetrà veure la Via Làctia. Espero que algú de l’Ajuntament se n’adoni de, no només de la despesa de la llum, sinó de la contaminació lumínica i dels efectes nocius per a la salut i el medi ambient, perquè també això va en contra del territori i de la salut dels pobles i ciutat, i com no de les persones, com el TAV, els aeroports i la MAT. Per posar alguns exemples.

Amerrika

Potser no és una gran pel·lícula, però és del tot entranyable. En mig de tantes estrenes espectaculars, com Avatar (està bé, però tampoc no és res de l'altre món com a història) o Sherlok Holmes, en plan "matrix" -encara no l'he vist- ha aparescut aquesta petita història, des d'un punt de vista molt particular, de la immigració d'una mononuclear família palestina en el temps del bombardeig de l'Irak de Sadam Hussein. Crec que val la pena veure-la, així que, si teniu una mica de temps, i voleu fugir de la velocitat del cinema d'accció, aquesta és una bona proposta.