ull de verècula

2012-01-25T10:07:00.000+01:00

2012-01-24T06:00:00.000+01:00

Cap a una nova dimensió del sindicalismeconfederal (una invitació al debat).-

Sóc dels que defensen un model de sindicatútil, arrelat a la gent que representa i al seu entorn socioeconòmic i polític,i que construeix el seu futur sota la base dels seus principis i valorsfonamentals, que no són altres que elsque fan que sigui el que és i no una altra cosa. És a dir, un sindicat declasse i nacional, fet i governat per treballadors i treballadores; honest iresponsable.

Són moltes les veus que apunten a què elsindicalisme modern ha de començar a virar de direcció, o millor dit, ad’aprendre a adequar-se als nous temps i, a més a més, a fer-ho de maneraeficient. El sindicalisme ja ho intenta fer. Intenta avançar-se als canvis,però com a tota organització complexa, és un ens , una organització sensibleals moviments, una organització que té una profunda càrrega històrica que avegades, per no dir sovint, fa difícil aconseguir l’agilitat que ens demanenels temps.

Les noves realitats socials estan impulsantuna necessària i profunda reflexió sobre quin ha de ser el paper i lesactituds, d’un sindicalisme que aspira a ser viu al llarg del que ens queda desegle, i que pretén lluitar contra les desigualtats i la justícia social en unmarc nou, mutant i molt agressiu.

El sindicalisme actual s’ha de plantejarreptes necessaris i d’obligat compliment per poder encarar el seu propi futurcom a organització social. Ha de començar a fer una introspecció severa i realde les noves necessitats, sobretot de les noves realitats. Una profundareflexió interna sobre el sistema d’organització, el valor històric delmoviment social com a factor clau de desenvolupament de les societats modernes,i de la futura gestió de la seva utilitzat com a sindicat de classe. No és suficientpensar que la realitat ja canviarà allò que s’hagi de canviar. S’ha de podergovernar aquest procés i dirigir-lo cap allà on decidim que hi vagi, perquè sino és fa així, es corre el risc de la imposició o el de les solucionsd’urgència.

Aquesta transformació que reclama la pròpia societat no es pot fer demanera desordenada, ni amb estratègies desesperades. S’ha de ser conscient deles pròpies limitacions i posar en pràctica la racionalització de lessensibilitats internes. Un canvi de model organitzatiu, en tots els sentits,hauria de possibilitat l’agilitat i eficàcia suficients per poder encarar elfutur sense massa dificultats, però també un nou replantejament en lesestratègies de treball. Un model basat en els valors de l’organització, en lesnoves dimensions del treball, en la simplificació organitzativa, el treball enequip i la solidaritat interna.

El canvi dels paradigmes que viu avui lasocietat no fan més que alimentar el conflicte social. La dimensió és molt diferent a com l’havíem viscut fins ara.L’aparició de les xarxes socials obliguen a noves formes de treball, peròl’aparició d’una nova concepció dels moviments socials al voltant d’organismespoc madurs i desenvolupats, moltes vegades intoxicats per veus minoritàries, iuna extensa campanya en contra del sindicalisme com a part del problema de lanostra societat, fa necessari noves formes d’actuació i noves formes dedesenvolupament de les estratègies sindicals.

Ens enfrontem a una moralitat sobre les ideesi les ideologies, que s’alimenta, dia a dia, dels mitjans de comunicació, d’undiscurs simplista, sovint populista, dels neoinformadors; una creixenti preocupant desafecció de la ciutadania sobre la política, però sobretot delspolítics, que sembla correspondre’s a una estratègia per fer de la culturaneoliberal una carrega amoral del pitjor dels capitalismes que hem viscut finsara, on els drets i les persones hem passat a ser mers objectes, i els nostresgovernants, el rostre d’una dubtosa escrupolositat , des d’on el veritablepoder visualitza les seves intencions. Una actitud antisindical que vacolpejant la classe treballadora i que fa que, malgrat les retallades enl’Estat de Benestar, els partits anomenats de dreta siguin els qui governin ambtota la impunitat que els dóna els Parlaments, i els partits anomenatsd’esquerra o socialdemòcrates naveguin sense rumb ni convicció sobre larealitat que els envolta.

En aquest nou escenari, s’ha de ser conscientde les dificultats, però també de les oportunitats que brinda obrir un espai dereflexió i debat per treballar en la construcció del nostre futur, que és tambéel futur de la pròpia societat, com a reflex, mai entès de manera inequívoca,de les persones que formen i dirigeixen el projecte d’una organització sindicalde classe. Una organització que defensa i ha de practicar, en tota la sevaextensió, el valor de la democràcia.

El sindicalisme ha de ser capaç de confrontarles seves capacitats d’influenciar i modificar les velles estructures socials,necessàriament ha de combinar i coordinar l’activitat de les persones, peròtambé els processos i els recursos que es troben a la seva disposició, per a laconsecució dels seus objectius, però sempre d’acord amb el valors del’organització sindical. És a dir, necessiten d’una estratègia.

Quan la nostra societat defensa l’individu,sovint ho fa en contraposició a la col·lectivitat, desequilibrant lesllibertats individuals cap a un protagonisme exagerat de la persona; esborrantels límits que, fins i tot, ha dibuixat el concepte d’interès general, buscantla confrontació entre allò que representa el caràcter social d’una comunitat iel interessos individuals d’aquells que la conformen. Aquest model esdevé tambéuna realitat en l’hegemonia de les idees i dels discursos , que alimenten unadoble moral alhora de definir els valors que determina una conducta social iavaluar les seves conseqüències. No és la història dels moviments socials, ésla història de les persones la que es recorda. Aquesta base conceptual ha fet,avui, que l’individualisme s’hagi instal·lat com un valor social en la nostrasocietat, emulant idearis lliurepensadors que diuen que les persones es fan aelles mateixes, sense comptar amb el seu entorn ni les capacitats col·lectivesque les persones, en organitzar-se, tenen.

En aquest escenari s’haurà de superarl’individualisme per defensar l’organització; s’haurà de treballar la lleialtatal projecte i no a la persona. Però no és suficient treballar en equip. Hem deconfeccionar un model que s’adeqüi a aquesta nova realitat. Seguramentsimplificant estructures, però sobretot superant una concepció organitzativaencara massa fordista.

La globalització ens ha ensenyat dos de lesseves cares: una d’aparentment d’amable (el consum i la possibilitat de ladefensa dels interessos col·lectius com a part integrant del sistema) i unaaltra de més sinistre (la convulsió de la inseguretat en el treball, l’intentde desmantellar l’Estat del benestar, la política de la por, etc.); peròsegurament la globalització té múltiples cares. Haurem d’aprendre a viure ambelles i a defensar, des de la globalitat, els interessos particulars.

Les solucions a escala nacional hauran de serpossibles des de la seva globalitat. Fer un sindicalisme útil no pot sersinònim d’un utilitarisme sense la flexibilitat i la racionalitat dels valorsde l’organització. La solidaritat no pot ser entesa com un acte desinteressaton els qui tenen més cedeixen una part insignificant dels seus recursos a quitenen menys o necessiten de la seva ajuda. La solidaritat ha de ser un actepolític on la implicació de les parts, sobretot del qui pot més, ha de ser lamateixa, com a mínim, que la que necessita del nostre recolzament. No és unintercanvi de poders ni d’interessos, és la fusió volguda de la força delsindicalisme en tots els seus nivells, la lluita per la defensa dels drets delstreballadors i treballadores que s’interselacionen a escala mundial, la qualcosa no vol dir que no es pugui fer a escala local.

I en aquest marc, també és necessari que lesorganitzacions sindicals, com a subjectes implicats en el valor de l’internacionalisme, entenguin que laconstrucció d’un espai global no passa pel proteccionisme de les nacions. Laconstrucció d’una Europa social és del tot qüestionable sense la construcciód’una globalització social, perquè les forces de producció i les polítiquessocials i econòmiques han de tenir un fil conductor que dificulti l’absolutismedels mercats (siguin del tipus que siguin) i permetin la convergència real de drets en una economia global. Buscarsolucions parcials a problemes globals no és el mateix que cercar solucionslocals a problemes globals.

A nivell Europeu, cal també una profundareflexió sobre el model sindical que necessitem. Reconsiderar la CES i el seupaper com a interlocutor és una necessitat imperiosa. La construcció del’Europa social, en retrocés durant els darrers anys, necessita del nexe de laconvergència de drets i realitats socials i econòmiques. No pot haver múltiplesmodels sindicals, amb visions diferents i amb nivells d’intervenció diferents.El fet de que cada Estat tingui la seva pròpia història no ha de dificultar elconsens sobre la base en la qual hem de construir aquesta nova Europa. No sé siel terme harmonització és el més adequat per descriure el què intento explicar.

Un altre factor a tenir en compte en laconstrucció d’un projecte global de sindicalisme, també a nivell local, és elde la sostenibilitat del model i la sostenibilitat de l’economia en tots elsseus paràmetres. L’ecologia del sistema és també fonamental per l’equilibri deles nacions pel que fa referència al model social i econòmic de les democràciesmodernes.

Consciència, reflexió i sentit comú

2012-01-20T10:26:00.004+01:00

2012-01-09T11:49:00.000+01:00

2012-01-08T17:10:00.000+01:00

2012-01-03T23:19:00.000+01:00

Hiha futur, el que no sabem és com será.-

Resno ha canviat en aquests dos darrers mesos a cavall entre el 2011 i el 2012. Ladesfeta del PSOE era prou esperada. Pelque es veu, els únics que no s’ho esperaven eren ells. Ara intenten posar unatirita on es necessiten punts de sutura, o millor dit, posar una pomada quan elque necessiten és una operació en tota regla amb anestèsia i bisturí. Del quèsurti d’aquest debat tots patirem les conseqüències. Si és per millorar,aleshores ens podrem alegrar (alguns), si és per estar com sempre també s’alegraran(uns altres). De moment no sembla que tingui gaires llums de millorar. Comtampoc sembla que es vegi el final del túnel on ens han dut aquestsdesaprensius que mouen els fils de les finances.

Queun govern de dretes com l’alemany aplaudeixi les mesures del PP és natural. Ésmés complicat intentar entendre què fa el president d’un petit país com el nostre(Catalunya) aixecant el cap per mesurar la seva vàlua com a governant en mig d’unaEuropa desfeta. Al Brasil, per posar un exemple i sense cap intenció dedesmerèixer a ningú, o a Mèxic, qualsevol barri té més de 4 milions d’habitantsi només són alcaldes que volen governar les seves unitats administratives iprou. Aquí sembla que el més important, a part d’esmolar les tisores és poderviatjar amb Audi, com si el problema del nostre país fossin els cotxes de luxedels nostres consellers. El principal problema que vivim és el de laincapacitat de les polítiques públiquesi privades per fer-nos sortir de la crisi. És com si a algú li donem verí percurar-se. Si no guanyes no gastes, així de clar. Per poder revifar la nostraeconomia s’ha de fer quasi bé tot el contrari del que s’està fent. No sónfórmules desconegudes. S’ha d’invertir en el sistema productiu fent de l’economiauna eina sostenible al servei de les persones. En aquest paper, l’Administraciópública hauria de tenir un paper fonamental en la creació d’ocupació, en lageneració de riquesa, en la inversió en serveis socials, en la inversió ensanitat i educació, en investigació i en les noves tecnologies, però no, aquíes tanquen els serveis públics, no es convoquen més places de treballadorspúblics, es desmantella la sanitat, es pugen indiscriminadament els impostos,es controlen a la baixa els salaris, se’ns fa ser més improductius allargantles hores de treball, se’ns retallen drets (no privilegis) públics i privats ies criminalitza l’estar aturat i ser una persona immigrant.

Laconclusió a aquestes polítiques només condueix a la pobresa d’un país, perpetit que sigui. Sense despesa privada no hi ha economia, sense impuls públictampoc, i a més a més, retrocedim en la construcció democràtica d’un país,perquè en realitat, l’excusa de retallar, és la política perfecta de tornar alsvells principis dels rics i dels pobres (cadascú en el seu lloc), de retornar ala diferència social a base de classes, la primacia de la burgesia adineradasobre les classes mitges que mai havien d’haver tingut la possibilitat d’accedira llocs de comandament. Crec, sincerament, que sota tot aquest discurs fals imesquí hi ha un objectiu ben clar: separar els rics dels pobres, fer mésvisible la pobresa, però des d’una vessant més medievalista que no pas des dela lluita de classe del segle XX passat. Crec que aquí és on trobarem algunesde les claus del què està passant a Catalunya i a Europa, volen que lespersones siguin elements submisos que només ofereixen pleitesia als seus senyors,això sí, d’una manera més o menys civilitzada. En tot cas és una política queno comparteixo i sobre la qual sempre estaré en contra.

Aquestno és un canvi en el model econòmic, és un canvi en el model social, és unapreparació pel futur que vindrà. Ja ens diuen que serà diferent, que maitornarem a viure (en el sentit d’existir) com abans. Potser jo no vull tornar aviure com abans, i m’agradaria viure d’una altra manera. Sí, m’agradaria viuremillor (però no en el sentit material). M’agradaria viure amb méstranquil·litat, amb més drets, sense obviar les obligacions, evidentment, peròtambé amb més certesa del què em depararà el futur, sobretot per als meus, lameva família, els meus fills, els meus amics i també, perquè no, d’aquells queni tan sols conec. No em conformaré en sortir de la crisi de manera impassible,com si hagués estat una tempesta, som si no hagués pogut fer res perquè nopassés. Crec que aquest moment què vivim s’ha d’aprofitar per canviar moltescoses de les nostres vides i de la nostra societat, per reflexionar sobre totaixò que ens ha passat i tot això que no volem que ens passi, però hem d’aprendreque tots som molts i que junts tenim la clau del nostre futur com a societat.No calen grans polítiques,cal canviar el sistema des de dins, per nosaltres.Amb paciència però amb seguretat. El panorama que se’ns presenta no ens ajudagens, però hem de ser capaços de mirar més enllà del propi túnel, molt mésenllà de la llum que en un principi ens vol enlluernar. El que ens interessa ésel què hi ha després de la sortida del túnel, i a nosaltres ens diuen que ensconformem només si veiem el final del túnel. No, de cap manera, perquè elnostre present no pot continuar estant en mans dels qui ens han dut, o volendur-nos, a la misèria. Hem d’actuar, i per poder actuar ens hem d’organitzar.No sé amb quin sistema (sempre, és clar, de manera pacífica), però ho hem de fer.

Aquest2012 serà un any molt complicat. Ningú diu no el patirem de valent, però tampocningú no diu de quina manera ho hem de fer. No em resignaré a veure’l passarcom si res, deixant que els altres decideixin sobre el meu futur i el dels meusfills. Ho dic així de clar i sense saber exactament què és el que haig de fer,però sento que no em faltaran forces i que no seré un ésser covard que nomésesperarà a parar els cops que rebi. Aquest és el meu pensament pel 2012 i espero sortir-me’n amb dignitat.

2011-12-28T00:44:00.000+01:00

Maria No 1.0 i Art u Mas celebrations.-

La celebració de la cosa política nacional i catalana té més de Carlos Arniche que de novel•la històrica.El govern català brinda amb cava el primer any de desconcert i continua amb allò que la culpa la té Madrid, i sobretot el PSOE i el Tripartit a Catalunya. Els 791 milions no són per pagar les nòmines, són per infraestructures, però els és ben igual, és l’art de dir tot el contrari d’allò que estic fent. No calen celebracions, calen actes a favor de les persones.I des de Madrid sempre ens faran tremolar. No perquè la dona de l’Aznar sigui la nova alcaldessa (sense passar per cap elecció; perquè dic jo, no seria millor que els compromisos amb els ciutadans es mantinguessin fins al final del mandat i en cas contrari anticipar l’elecció d’un nou alcalde (per posar un exemple) en un temps raonablement curt?. A mi se’m posaria la cara de “pavo” si el meu alcalde em digués que gràcies pel meu vot però que ho sent molt i que deixa l’alcaldia per anar-se’n a un altre lloc que li sembla millor. Crec que és una clara falta de respecte).Jo calculo que les retallades que vindran estaran a l’alçada de les circumstàncies, és a dir, una barbaritat, però també penso que a tothom li sabran a poc, perquè s’espera tant, que al final, menys acaba sent més (menys a Catalunya que Mas=menys), i per tant es pot tenir la sensació (irreal) de què no s’ha retallat tant com es deia i així sentir un cert descans. Segurament, durant aquests dos primers anys de mandat ens passaran la trinxadora, com els vaixells d’arrossegament, que treuen el seu botí a base de deixar el sòl marí com un desert. Les esquerres no es poden quedar impassibles mirant el panorama. Dic les esquerres que haurien de convertir-se en l’esquerra, una esquerra plural i seriosa, però això, avui en dia, és com demanar que els tres reis d’Orient no siguin qui són.Jo li diria al nou president del Govern espanyol que no, que no i que no, però com que no tindré mai l’oportunitat de dir-li tot el que penso, esperaré a que uns altres ho facin per mi (i de debò, en tinc esperances de que així es faci).

2011-12-22T00:12:00.000+01:00

Com intoxicar Universalment la democràcia catalana.-

L’avantprojecte dels pressupostos de 2012 sónen realitat una lliçó magistral sobre liberalisme econòmic i filosofia social.Més enllà de les reduccions salarials via complements i pagues, la iniciativaconvergent i unionista emfatitza una estratègia de difícil qualificaciódemocràtica: la derogació dels acords entre els treballadors i l’Administració,deixa sense efecte els acords aplicats als convenis col·lectius (que tenenforça de llei i ultrapassen l’àmbit d’actuació de la Generalitat de Catalunya).

La Llei d’acompanyament inclou una preocupantaddicional 14a que diu textualment: “Suspensió d’acords i pactes i inaplicacióde convenis col·lectius (...). Així mateix, esdevenen inaplicables lesclàusules contractuals o les condicions regulades pels convenis col·lectius enl’àmbit del personal laboral que contradiguin el què disposa aquesta Llei” i elque trobo encara més greu, l’Addicional 15a diu: “La Generalitat podràsuspendre, totalment o parcialment, les aportacions, contraprestacions ocompensacions econòmiques que atorga a les empreses públiques i privades per almanteniment de la prestació dels serveis públics en l’àmbit del transport (...)si aquestes empreses no han reduït els seus capítols de despeses de personal demanera equivalent en import a la reducció que es produeixi en conseqüència del’aplicació de les disposicions que estableixin les lleis de pressupostos pelpersonal al servei del sector públic”. Aquesta és una amenaça inadmissible i unretrocés dels nostres drets com a treballadors que amb tant d’esforç, endemocràcia, ens ha costat aconseguir. Però la qüestió no és aquesta, té uncalat de fons molt més profund del que ens pot semblar (al meu parer).

La dimensió de les polítiques de CiU tenen aveure amb una senzilla manera d’entendre el món, el seu món, un escenari on lesoportunitats dels vertaders privilegiats de casa nostra, aquells que tenenrendes de capital invertides en fons d’inversió (dins i fora del nostre país ifins i tot de dubtosa legalitat i d’una clara i evident manca d’ètica i escrupolositat),aquells que viatgen en classe preferent, que no usen els serveis públics (perprincipis), aquells qui són difícils veure prenent un cafè en un bar “normal”,aquells qui no compren en rebaixes i vesteixen de marca, aquells qui tenen elprivilegi de ser una classe acomodada i que es relacionen amb les “altesesferes” (si no ho són ells mateixos). Aquests, tots aquests pensen que l’empresapública és un pastís que s’ha d’aprofitar i que distribuir la despesa entre elque són més (és a dir, els treballadors) és una forma justa de redistribuir elscostos que ells necessiten governar. Allò públic és un mercat que s’ha d’explotari la política és un instrument per aconseguir-ho. Desmantellant els serveispúbics fem que els rics siguin més rics (és a dir, ells mateixos) i generem lesdiferències de classe necessàries per poder distingir a un pobre d’unbenestant, perquè aquest és l’odre social emanat de la santa ideologia liberalque els poderosos sempre han volgut aplicar.

Ara, amb la política de la por, espersegueixen tres objectius clars: desmantellar els serveis púbics, pressionara la baixa els salaris en general i les condicions de treball en general ifomentar l’exclusió social. L’estratègia és la por, la denigració mediàtica detot allò que representi un impediment (digui’s sindicats, empleats públics,etc.) i la conseqüència la pèrdua dels valors democràtics de la nostrasocietat.

La societat necessita una resposta clara icontundent, però sobretot ràpida, i elproblema fonamental és que no tenim temps. Són tan descarades les polítiquesantipersones i antidemocràtiques que quan intenten apaivagar una, et surten ambuna altra de pitjor. Necessitem una política àgil, una política d’esquerres queaixequi la veu per sobre del guirigall del pensament conservador i liberal delsnostres parlament. Una mostra convincent la tenim amb Joan Coscubiela, diputata les Corts General per ICV. Us recomano seguir el seu bloc (www.joancoscubiela.cat).Té la virtut de transformar les coses complicades en senzilles, amb unllenguatge entenedor i proper. Crec que el podríem definir com la veu delsaltres (dels altres, entesos com els qui no hi som als parlament), la veu de lagent normal, de la gent treballadora, de la gent que vol aspirar a viuredignament, la gent que aspira a ser unsimple ésser humà durant el temps que està en aquest món i que vol viure enpau, sense gaires mals de caps i amb dignitat la seva pròpia vida, ambllibertat i amb democràcia

2011-12-21T10:15:00.000+01:00

2011-12-17T17:21:00.007+01:00

La mala celebració de la UdG i al relació de la rectora amb els mossos d’esquadra.-

Foto: Diari de Girona (el meu amic amb els mossos en forma de triangle)

El meu amic César, sindicalista de certa edat, estudiant incansable i home de cap despert em va explicar ahir com la força de seguretat d’en Mas el va maltractar, insultar, esbatussar, despullar i humiliar en un lloc separat del claustre romànic, on ningú no el podia veure. El per què, ara us ho explicaré.

El meu amic no és cap agitador, no és una persona, ni molt menys, violenta, al contrari, li agrada molt dialogar, compensar les paraules amb els altres per treure les seves conclusions, i ahir, com home de plenes conviccions estava amb els estudiant defensant la universitat pública i posant de manifest el descontent d’alumnes i de la comunitat educativa amb les retalles del Govern català. Sí, es trobava davant de tot, perquè veia noies de poc més de cinquanta quilos de pes davant dels mossos, les mateixes que va veure amb les costelles trencades, les mateixes que va intentar defensar dels mossos d’assalt, perquè estaven indefenses, les mateixes que van rebre una brutal pallissa, les mateixes que van ser colpejades a cops de puny i coces. Se’l van dur a cops i amb estirabots i el van fer despullar. Estava preocupat per la violència innecessària que havien utilitzat. Preocupat perquè allò era una ratonera i preocupat de què la molt il•lustríssima rectora de la UdG hagués deixat que claustre s’omplís policies i que donés l’ordre de carregar contra els estudiants.

Em sembla prou evident que les coses no van bé i que cal una rectificació per part de la molt il•lustríssima rectora, com també dels responsables policials per deixa que actuessin amb una violència gratuïta.

2011-12-13T00:37:00.000+01:00

La Casa Real i l’església espanyola.-

En una democràcia com la nostra, amb el blindatge polític, mediambiental i legal dels membres de la nostra monarquia elevats a l’estatut que marca la Constitució Espanyola, no estaria de més que la transparència, a part de norma, fos una realitat i que també, com a garants d’una institució de controvertida realitat, aprimés les seves despeses conforme a la realitat que ens estan fent vivint des dels mercats econòmics. Ara, quan la política ja no mana, i manen els poder econòmics, també hauria de ser possible que la nostra monarquia fes un acte de constricció pressupostària exemplar.

El mateix hauria de passar amb l’església catòlica espanyola. Caldria una revisió del Concordat amb el Vaticà i una retallada, també exemplar, de la seva intervenció en els afers polítics i socials del nostre país. Si les comunitats autònomes tanquen l’aixeta a les subvencions, que també li tanquin la possibilitat de rebre ni un cèntim d’euro (ni en metàl·lic ni es espècie) a l’església catòlica. No m’he parat a investigar quina seria la quantitat d’estalvi, però sens dubte que no seria menyspreable. El mateix per les patronals, evidentment.

2011-12-06T21:49:00.002+01:00

Reflexions d’un homo sapiens en mig de la crisi actual.-

La felicidad es también la pérdida racional y valiente del miedo ante las adversidades. Es una negación del sufrimiento, posible de manera consciente. No es un olvido. Es una decisión.

La mejora permanente es una falacia de la modernidad. Basta con echar una ojeada a la historia para darse cuenta.

Los políticos profesionales son unos verdaderos embaucadores en manos de las grandes fortunas. Son todavía peores los que aspiran a serlo.

No somos lo que hacemos, sino lo que representamos hacer.

La felicidad y la moral no tienen porque ir de la mano. La feliz y la moral, cuando van juntas, hacen del individuo un poco más completo.

La felicidad no se la puede ordenar. Tampoco se le puede dar órdenes, ni racionalizar. Es, en sí misma, efímera y se compone de una alta subjetividad.

El Estado se ha convertido en un Frankenstein.

El Estado debe garantizar nuestros derechos ¿quién lo hace ahora?

El pensamiento económico ha corrompido al pensamiento político.

Hay una ficción en la soberanía popular, la metáfora del pueblo se ha convertido en una especie de edulcorante.

La dimensión económica es la que determina el orden político. Criterios basados en la idea de la competencia y del crecimiento constante hacen de lo humano un ser irresoluble y de la sociedad un mostro deforme y decadente que se consume a sí mismo.

¿Dónde residen los límites de la libertad?, quién los legitima ¿las leyes? ¿las religiones? ¿Quién es el propietario de la libertad?

El utilitarismo adoctrina y subyace a la economía. La política apela a la libertad, pero una libertad encauzada por los mismos criterios que rigen a la política y a la economía. El utilitarismo político conduce a la coacción y al afianzamiento del poder, en todas sus dimensiones.

Se crean argumentos para justificar la esclavitud de la razón y la demencia de las pasiones. Se necesita de las matemáticas para justificar nuestras acciones.

Bajo el determinismo ideológico se esconde el soberano totalitario (un soberano que no siempre es político, aunque actúe como tal).

El terror se está utilizando como maestro del relato cotidiano. El terror sirve para encauzarnos. Para limitarnos y negarnos a nosotros mismos. Así nos subyugamos a la omnipotencias de la acción (por ejemplo de los mercados).

Ante el poder, cualquier resistencia a él se traduce como provocación.

Vivimos una ideología travestida. Los valores de la antigua izquierda se han desmoronado. Se han perdido en el complejo de las palabras. La derecha no es lo que dice que es, pero la izquierda parece no ser lo que debería.

Vivimos en una democracia desvalida. Una democracia en tránsito. En tránsito ¿hacia qué?.

No todo lo que vemos y oímos existe.

No todo lo que nos creemos es verdad.

2011-12-05T10:33:00.000+01:00

2011-12-05T00:28:00.000+01:00

LA REFORMA DE LES PENSIONS (Llei 27/2011)

Font: federació de COMFIA de CCOO

Resum pràctic:

A qui NO li afecta la reforma (sempre que es cotitzi en més d’una empresa):

- - Als treballadors/es amb una relació laboral extingida abans del 02/08/2011

- - Als treballadors/es amb una relació laboral suspesa abans del 02/08/2011

- - Treballadors/es afectat per un ERO, acord col·lectiu d’extinció de contractació subscrit abans del 02/08/2011 (encara que l’extinció laboral es produexi abans o després de l’1 de gener de 2013).

- - A les prejubilacions d’abans del 02/08/2011.

- - Als treballadors/es que acabin la seva relació laboral després del 02/08/2011 si es jubilen abans del 31/12/2012.

- - Als treballadors/es amb jubilació parcial abans del 02/08/2011 o persones incorporades a plans de jubilació parcial recollits en acords col·lectius abans del 02/08/2011, fins i tot quan aquesta circumstància es produeixi amb posterioritat al 01/01/2013.

Quin són els coeficients reductors per jubilació anticipada?:

- - Sempre s’apliquen sobre la base reguladora i no sobre la pensió.

- - Si el resultat és superior a la pensió màxima, s’aplicarà un coeficient reductor del 0,25% trimestral sobre la pensió màxima (això només pot passar als 64 anys d’edat, si et jubiles als 65 anys, o bé als 66 si et jubiles als 67).

- - L’edat sobre la que s’anticipa la jubilació i s’apliquen els coeficients serà l’edat ordinària de jubilació (la que s’hauria produït si el treballador/s hagués continuat cotitzant).

Què passa amb els mutualistes?

Sempre que hagin cotitzat abans de l’01/01/1967 es mantenen els mateixos drets que ara (amb 30 anys cotitzats), per tant si cessen voluntàriament se’ls aplicarà un coeficient reductor del 8% per cada any anticipat. Quan tinguin 63 anys els interessarà jubilar-se voluntàriament, perquè tindran un coeficient reductor del 6,5% o del 7,5% per cada any i trimestre, en funció dels anys de cotització (entre 30 i 34 anys un 7,5%; entre 35 i 37 un 7%, entre 38 i 39 un 6,5% i amb 40 o més, un 6%)

La jubilació ordinària:

Per cobrar el 100% de la jubilació tenim tres modalitats:

- - Amb 65 anys i amb 38,5 anys cotitzats

- - Amb 67 anys i amb 37 anys cotitzats

- - Entre 65 i 67 anys amb 38,5 anys cotitzats

La jubilació voluntària:

- - Es pot accedir als 63 anys (nova modalitat)

- - Mínim de 33 anys cotitzats:

- - Coeficients reductors (6,5% amb 38,5 anys cotitzats; 7,5% sense 38,5 anys cotitzats)

Jubilació parcial:

- - Es mantenen les mateixes condicions: 61 anys, 30 anys de cotització i 6 d’antiguitat a l’empresa.

- - Els mutualistes poden accedir als 60 anys.

- - Els jubilats parcial, a l’empara dels acords anterior al 25/05/2010 es poden jubilar parcialment als 60 anys o 60 y 6 mesos, en funció del seu contracte i jornada.

- - La reducció de la jornada mínima és del 25% i màxima del 75%.

Quin és el còmput de la base reguladora:

- Passa de 15 a 25 anys (a raó d’1 anys des de 2013 fins el 2022)

- - Els acomiadats de 55 anys o més que hagin reduït les seves cotitzacions durant 24 mesos podran optar entre 2013 i 2016 al càlcul que els correspongui o 20 anys; i entre 2017 i 2021, el què els correspongui o 25 anys.

- - Compensació dels períodes no cotitzats: Fins a 24 mesos, amb cotitzacions pròpies del treballador/a; fins a 48 mesos, amb el 100% de la base mínima de cotització, la resta amb el 50% de la base mínima de cotització. No s’aplica a treballadors a temps parcial ni als fixes discontinus.

Els becaris:

Cotitzaran a la Seguretat Social com assimilats a l’alta (excepte per atur). Els becaris anteriors a la reforma poden subscriure un conveni especial fins el 31/12/2012 per poder cotitzar un màxim de 2 anys.

2011-11-30T19:08:00.001+01:00

La defunció pública ha arribat a Catalunya.-

Feia dies que corria un cert nerviosisme per la Funció Pública catalana. Alguns afirmaven que allò que havia fet el PP a València, les Illes o Castella i la Manxa no ho faria CiU, perquè aquesta era una dreta més educada i moderna, però vés per on, que no només no ha estat així, sinó que vol aspirar a ser la guia d’occident en retallades i desprotecció social.

No sé quants dies durarà un Govern com aquest, segur que molts més del que m’agradaria a mi, tampoc no sé què deuen pensar els votants compulsius en les darrers eleccions autonòmiques i generals, però ara sí que sé que ho patirem i de valent.

Als pobres els volem més pobres!, aquesta podria ser una bona consigna del govern de la Generalitat. El pobres han de patir per poder gaudir del pocs moments de glòria i saviesa que els depara la vida (o sigui, CiU), no pot ser que un treballador estigui a l’alçada del qui mana, com pot ser que un treballadors sindicalista negociï amb l’empresari?, això no, és una desviació que s’ha de corregir!; com pot ser que un empleat públic tingui, a part de poc salari, alguns drets de per vida (laboral)?, tampoc poc ser, se’ls ha de treure!; com pot ser que una persona pobra gasti aigua de l’abastament públic?, això tampoc no pot ser (encara que alguns polítics s’emportin milers d’euros per anar a reunions, a part del seu salari!), doncs bé, tanquem les fonts públiques!, que comprin aigua embotellada perquè és més higiènic i més sa!.

El camí està traçat: desmuntem i venem l’Administració Pública, i com?, fàcil: tots els interins al carrer!, allò que doni diners li venem a bon preu a un empresari!, rebaixem els salaris dels empleats públics (que cobren massa!), no convoquem cap lloc de treball més (d’aquesta manera ningú no voldrà ser funcionari mai més!, encara que vulgui) i de pas intentem carregar-nos als únics que ens toquen els nassos: els sindicats. Per això: fora les subvencions! (no sabem si també les hi trauran a les patronals i als empresaris, per exemple subvencionant cotxes de luxe amb una reducció dels impostos que paguem tots i totes, de la benzina, de l’ús de la visa per dinars familiars, regalets, etc; o directament a empreses perquè es facin rics: com Raynair, per exemple, o amb reducció d’impostos a empresaris i als més rics ...) Ah!, i supressió dels “alliberats” sindicals, que són uns %$%$%$$·, i no es pot permetre.

En realitat es practica l’autoritarisme posant com a excusa una crisi que nosaltres patim i que no hem provocat, es desmantella el poc Estat del Benestar que teníem, i es trinxa la feble democràcia del nostre país.

No sé què ha de passar en el futur més immediat, però de ben segur que els ànims comencen a omplir la pica i quan la pica estigui plena, qui l’aturarà?.

2011-11-29T00:22:00.001+01:00

El debat sobre els salaris dels nostres polítics.-

Enceto aquest tema amb la possibilitat de caure en la demagògia de la generalització i del qüestionament de la quantitat en sí, però crec que, amb mesura, és un debat que de manera interessada va sorgint mica a mica en determinats moments de la vida social del nostre entorn. En un moment en què el mileurisme és considerat per molts com una quantitat desitjable i per altres com un tresor, sense tenir en compte que ara tenir en una feina amb un salari normalet (normalet per uns quants, és clar!) i més o menys estable és, o ens volen vendre que és, un privilegi, de tant en tant van sortint algunes dades en els mitjans de comunicació en referència als sous i indemnitzacions dels nostres polítics, com és el cas de les dietes cobrades en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es concentren, en 39 càrrecs, la quantitat de 240.000 euros en dietes, a les quals s’han de sumar els salaris corresponents (no per sota del 60.000 euros l’any). Parlat de quantitats pot semblar demagògic i segurament ho és. El debat s’hauria de centrar en les funcions i responsabilitats lligats als salaris, i pel que diuen les notícies, la relació entre la quantitat rebuda per assistir a una reunió i la “responsabilitat” no es correspon amb la feina feta. I encara més en un moment en què les retallades en els serveis públics són enormes. No caldria racionalitzar algunes despeses de la nostra política? O seguirem sufragant als partits polítics a càrrec de la despesa pública?. Ho sento, però és difícil escapar a la temptació de criticar la quantitat perquè sí.

És evident que la política i les formes de fer política han de canviar. Els salaris dels nostres polítics s’han d’adequar al grau de responsabilitat i a la seva dedicació, però també a l’entorn. No discuteixo si un salari de 60 o 80 mil euros o més és molt o poc, segurament està. No entro en el debat sobre si això evitem que els polítics es puguin vendre al millor postor, la realitat ho desmenteix i en tot cas si un polític es deixa comprar, la llei ha de ser molt més contundent amb ell, millor dit, “hauria de ser”, que amb la resta de ciutadans, perquè en teoria el polític ha de tenir un plus que un ciutadà normal no en té, representa l’interès general (o hauria de), i per tant no haurien de tenir cap mena de protecció especial per ser-ho, al contrari, haurien de ser molt més vulnerables en l’aplicació de les lleis, sobretot en cas de prevaricació, abús de poder o corrupció, com ara el cas de l’exalcalde del PP d’un poble madrileny, Villabilla (sí, amb “b” alta), que es va gastar 2000 euros en sms per a entrar en un concurs per guanyar un Porsche. Com deu entendre aquest personatge l’Administració Pública i l’interès general? (a sobre no sabem si després d’enviar quasi 500 sms el va guanyar).

En aquest país hi ha molta gent que es pensa que robant s’és més llest i a sobre que és normal i que va amb la nostra manera de fer. La corrupció és el que ha de sortir a la llum i, per què no, també el patrimoni i els salaris reals que cobren els nostres representants legals, però fins i tot vaig més enllà, també saber a on van quan es posen malalts, a quina escola van estudiar o a on van els seus fills, etc, i així sabrem fins a quin grau aposten per allò que és públic i quan guanyen gràcies a la política (comissions, conferències, empreses, assessoraments, dietes, regalets, etc.). No per xafarderia, com diuen alguns, sinó com a transparència democràtica perquè tothom sàpiga amb qui se les juga i si després d’abandonar la política aquesta persona és més rica o no que quan va ingressar.

Això dels sous és un tema molt sensible, sobretot per a qui en guanya menys que tu.

2011-11-28T09:43:00.000+01:00

2011-11-22T15:50:00.002+01:00

Sir Artur Mas i la màquina de retallar.-

El llop ha deixat que veiéssim una mica més que les orelles. Ara toca, com diria un altre President de la Generalitat de Catalunya, treure la destral i amagar les tisores. El peatge del milió de votants que aquest diumenge, amb franca alegria, van votar a CiU comença a veure’s. El govern se sent tant legitimat a retallar per satisfer els somnis de tot bon neoliberals que ja ni espera a que se li avanci el PP, se sent tant fort que els posa la catifa perquè l’imitin i així entrar en el ball de “a veure qui fa la retallada més gran”. No només és que el personal funcionari se li retalli el sou, que de per sí ja és una barbaritat, sinó que a més a més, la retallada serà doble, perquè també pujarà taxes i impostos directes, amb la qual cosa, l’esforç serà més gran pels empleats i empleades públic d’aquesta Catalunya deixada a la mà d’uns gestors que només veuen en la Funció Pública una màquina de fer diners. Així que ara ningú no es queixi d’haver votat a CiU!. Tenim el que ens mereixem (i jo crec que no tots).

2011-11-21T00:57:00.000+01:00

I ara què?

El dia després d’unes eleccions solen ser plens de preguntes obertes, però en aquesta ocasió en les que les victòries (si és que les han hagut), han estat escasses, tenim per davant un futur desconcertant (i no en positiu), amb un programari del PP ambigu que fa tremolar, una embranzida dels mercats que apunten cap a un Estat del Benestar més escanyolit, i un PP amb les mans lliures per fer allò que li passi pel cap. Entre aquest panorama un seguit de partits d’esquerra, petits però lluitadors, han dibuixat un Parlament espanyol més plural que mai, però també més insuficient que mai (en el sentit de que mai hi havia hagut tants partit representats). Ara toca la reflexió d’aquells que s’han enfonsat, i les reflexions d’aquesta mena sempre són dures i solen ser equivocades, perquè ningú no vol admetre els seus errors, encara que siguin descomunals. La reflexió que inciten els resultats electorals passa per un desgavell de l’esquerra contemporània, per insuficient i per la caiguda esgarrifosa del PSC-PSOE. Ha de preocupar que CiU, a Catalunya, i el PP a les Espanyes hagin tret uns resultats excel·lents. Què ha passat amb el vot dels indecisos?, s’ha anat a la dreta?, què ha passat amb l’abstenció?, com que s’ha quedat sense passar per les urnes, la conseqüència és que li ha donat el poder al PP. I no, no crec que el PP sigui el mereixedor de res, són de la opinió que ha estat la mala gestió del PSOE qui li ha regalat el poder amb un llacet blau. CiU, mentre tant, pot patir el miratge de que les retallades donen pedigrí i suport, però això només es pot explicar com a conseqüència de l’abstenció. Qui pensi que quan més poder tinguin més fàcilment cauran s’equivoquen, i en tot cas, en el cas de que fos així, poden fer tant de mal en el govern que ens costarà molt poder recuperar tot el que ens deixarem i ens deixem pel camí. L’abstenció fa mal a la democràcia. Com a alternativa està el vot en blanc, conegut i poderós. Malament. El producte de tants anys treballant d’esquenes a la població ha fet que la desafecció política sigui el recurs fàcil i volgut perquè la dreta, que tant ha treballat per aconseguir, torni a governar sense cap mena de vergonya. No, no hi ha revolució, no hi haurà marxa enrere. Sense donar la cara, amb noms i cognoms, no hi ha revolució possible. La radicalitat està molt lluny de l’anonimat, es troba en el compromís i en la responsabilitat. També en la possibilitat de l’equivocació i la oportunitat de la rectificació, però aquest és un altre debat que potser encetaré un altre dia.

Per anar acabant. Des de l’esquerra haurem d’anar construint un espai comú, però aquest no es pot alimentar sobre la base de confrontació perquè sí, ni sota la premissa que fer oposició els fa possible regenerar-se. No ho crec. El bipartidisme continuarà estant present durant molts anys. Es retroalimenta a base de les cagades dels altres contrincants, però pot ser que el PP visqui (com ja li va passar a l’Aznar),un temps regalat i que quan tornem a estar d’eleccions generals, la situació econòmica hagi millorat, però no per les barbaritats que haurà fet el Govern, sinó per la situació econòmica mundial. Aleshores el PSOE sortirà com l’opció més esquerrana. Molts s’ho creuran, però serà un miratge. Per això, cal que un immens esforç de generositat perquè els partits petits d’esquerra construeixin el seu ideari a poc a poc, però calant molt en la gent, sota la base de la sinceritat, l’honradesa, el rigor, la humilitat i les bones praxis.

Ens queda un túnel molt llarg i fosc per recórrer, però hi confio en que l’escletxa que s’ha obert amb ICV, acabi amb una manera de fer política caduca i obri un nou panorama on la gent del carrer, la que vota a les esquerres i la que es queda a casa perquè se sent poc representada, s’aixequi per canviar les coses definitivament i doni un gir a la política catalana i espanyola.

Salut i que la força ens acompanyi!.

2011-11-18T23:45:00.001+01:00

VOTA ICV-EUiA. L'ÚNIC VOT D'ESQUERRES DE DEBÒ.

2011-11-18T19:19:00.002+01:00

PER QUÈ LA SANITAT MAI HA DE SER UN NEGOCI COM PRETEN LA DRETA D'AQUEST PAÍS.-

height:360px; display:block; position:relative; z-index:2">

2011-11-18T14:40:00.001+01:00

111 personalidades le dan el último impulso a Joan Coscubiela

Manuel Castells, Jordi Borja, Anna Sallés, Jordi Coca o el ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo dan su apoyo al ecosocialista

Elecciones generales 2011 (Font: La Vanguardia)

FELIP VIVANCO

Barcelona

Principio del formulario

Final del formulario

Si Joan Coscubiela, el maratoniano candidato de ICV-EUiA necesitaba un empujón en las últimas horas de campaña, esta mañana se lo han dado nada menos que 111 personalidades de la cultura, del mundo académico. Un total de 25 profesores, 17 catedráticos, 12 directores de cine, teatro y actores, 10 abogados, 6 historiadores, cinco arquitectos, un ninotaire y hasta un maestro chocolatero le han endulzado la mañana al cabeza de lista ecosocialista que no ha querido desvelar cuál es su pronóstico para el domingo, si bien se le ha notado muy optimista.

Además de las diez primeras firmas de personalidades que encabezan el manifiesto "Ara Coscubiela" (Manuel Castells, Jordi Borja, Anna Sallés, Jordi Coca o el ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo), esta mañana la lista se ha agrandado con los nombres, por ejemplo, de la cantante y actriz Ester Formosa, de sus colegas Vicky Peña y Francesc Orella, del dibujante FER, de la cantante Big Mama, del reconocido arquitecto Manel Ribas Piera, del catedrático Joan Ramon Laporte o del director de teatro Pepe Sanchis Sinisterra.

Antes de cerrar la campaña esta noche en l'Hospitalet, Coscubiela ha querido dejar en el aire unos cuantos mensajes. Ha echado por tierra la política cultural del Govern de la Generalitat por sus "recortes presupuestarios y sus recortes a la dignidad de los profesionales" y lo ha ejemplificado "con la dimisión de los miembros del CoNCA y del jurado de los premios nacionales de Cultura de 2012.

"Algunos mantienen la idea de que hay que controlar y someter la cultura a los mercados y a los políticos. Algunos, (como el candidato de CiU) Duran Lleida se llenan la boca de Catalunya y de la dignidad pero se cargan sus dos principales instrumentos: la cultura y la educación", ha asegurado.

El candidato ha tenido tiempo para criticar a CiU por los recientes comentarios sobre el creciente número de catalanes que se llaman Mohammed: "No creo que haya muchos Mohammed, pero para quien crea que sí, que piense quién les ha explotado pagándoles salarios bajos".

2011-11-18T07:49:00.002+01:00

20-N

Coscubiela: ´Les retallades no reactivaran l´economia

El candidat d'ICV-EUiA considera que els mercats "no són tontos ni gilipolles" (Diari de Girona)

17-11-2011

VOTI AQUESTA NOTÍCIA

Joan Coscubiela. ACN

ESPECIAL 20-N: Candidats |Tot sobre les eleccions

ACN / TERRASSA El candidat d'ICV-EUiA, Joan Coscubiela, ha posat de manifest aquest dijous que els mercats són "cobdiciosos i no tenen ànima", però "no són tontos ni gilipolles" i saben que l'economia no es reactivarà amb més retallades. "Avui la situació dels mercats financers ha confirmat el nostre diagnòstic i la nostra política", ha assegurat en un míting a Terrassa l'ecosocialista, qui augura que la situació fins i tot empitjorarà si, com diuen les enquestes, guanya el PP de Mariano Rajoy. Coscubiela s'ha reivindicat com "el vot més útil d'aquestes eleccions" i ha apostat per una modificació de la Carta Magna: "Si l'Estatut no cap en la Constitució, no queda més remei que reformar la Constitució".

En un dia en què la prima de risc ha fregat els 500 punts, Coscubiela ha argumentat que mesures com la reforma laboral, la congelació de les pensions, la rebaixa dels sous als treballadors públics o la reforma de la Constitució no han servit per calmar els mercats, si no al contrari.

Joan Coscubiela encara la recta final de la campanya electoral -72 hores, segons el seu recompte habitual- amb optimisme. Fins i tot ha dit en to de broma que, si aconsegueix quatre diputats, anirà corrent des de Terrassa fins a la muntanya de la Mola (Vallès Oriental). A més, ha utilitzat la ironia per referir-se al futur de Mariano Rajoy, qui "probablement" sigui president després del 20-N: "Crec que Rajoy, fent honor als seus orígens, ens vindrà a dir alguna cosa així com: 'Españoles, con el gobierno de Zapatero, estábamos al borde del abismo. Ahora hemos dado un paso al frente'". D'aquesta manera, Coscubiela feia referència a un acudit de l'època franquista.

També s'ha remuntat l'època dictatorial parlant de l'oli de ricí per explicar que el PP es "presenta com alternativa" però amb la "mateixa orientació de les polítiques" de retallades socials que ha fet el PSOE. "Amb una diferència: on altres ens proposaven un litre d'oli de ricí, el PP ens diu que deu litres d'oli de ricí. La mateixa recepta però amb més dosi". Si bé en quantitats petites l'oli de ricí es feia servir per les seves propietats curatives, es donava en dosis elevades als presos del règim franquista com a mètode de tortura.

Els ecosocialistes han fet de nou una crida a la participació i a aquells que en altres ocasions van votar el PSC: "Si ha fallat Zapatero, feu fora Zapatero, però no us traïu a vosaltres mateixos. No renuncieu a les vostres il·lusions, als vostres ideals", ha dit el número tres de la llista, Joan Josep Nuet.

El míting ha tingut lloc al centre cívic municipal president Macià de Terrassa, davant d'unes 250 persones.

2011-11-17T23:06:00.000+01:00

Manifest del món del treball

PER UNA SORTIDA JUSTA DE LA CRISI

Davant les eleccions generals del 20 de novembre, les persones sotasignats, gent diversa i procedent del món del treball, conscients del que tota la ciutadania ens juguem en aquesta convocatòria, donem suport a les candidatures d’ICV –EUiA encapçalades per Joan Coscubiela, per les raons següents:

El moment que viu el nostre país i el món posen en evidència que les polítiques neoliberals amb les quals s’està afrontant la crisi, encara l’aprofundeixen més. Són mesures d’ajust , injustes i inútils, que opten per les retallades socials i la pèrdua de drets laborals en lloc d’apostar per la recuperació de l’economia i la creació d’ ocupació. Allà on governen, tant el PP i CiU, com el PSOE, estan fent aquestes mateixes polítiques, que fan recaure sobre els treballadors i treballadores els costos de la crisi.

Davant d’aquesta situació, no volem callar. No acceptem unes xifres d’atur del tot intolerables ni podem ser indiferents contemplant com es deterioren els serveis públics, s’amenaça la sanitat, l’educació i la protecció social i es desmantella l’estat del benestar.

No és cert que no hi hagin altres alternatives. Defensem que és possible sortir de la crisi d’una forma socialment justa, amb un nou model econòmic més sostenible i capaç de crear ocupació estable , segura i amb uns salaris dignes.

Hi ha recursos suficients si paga més qui més té i es lluita de forma decidida contra el frau fiscal i l’economia submergida, però perquè això sigui possible cal una reforma fiscal justa i progressiva. Avui, al nostre país, els empresaris/es tributen menys que els treballadors/es i les grans fortunes a penes paguen impostos. Acabar amb aquests privilegis ha de ser una prioritat.

És també el moment d’introduir formes de fer política més participatives per guanyar en qualitat democràtica. Fets com aprovar una reforma de la Constitució sense participació de la ciutadania no es poden tornar a repetir.

No ens hem de resignar i hem de convertir la indignació en compromís. Cal que els treballadors i treballadores participem en les eleccions i fem sentir la nostra veu. Només d’aquesta manera podrem canviar les coses.

Afirmem que el vot útil de l’esquerra és el d’ICV-EUiA, la força política que té propostes per sortir de la crisi, que ha donat suport als Sindicats en la vaga general contra la reforma laboral i que està al costat dels treballadors i treballadores defensant els seus interessos i, amb la ciutadania, lluitant contra les retallades.

Per garantir polítiques d’esquerres i defensar els drets socials i laborals, és necessari que, a tot Catalunya, les candidatures d’ICV-EUiA surtin reforçades d’aquestes eleccions. Les persones que les integren coneixen el món del treball i lluiten en favor d’una societat més justa. Fem-los confiança!

EL PROPER 20 DE NOVEMBRE, DONEM SUPORT A LES CANDIDATURES D’ICV-EUiA QUE ENCAPÇALA JOAN COSCUBIELA

2011-11-17T22:56:00.004+01:00

Joan Coscubiela vol ser el portaveu dels drets dels treballadors i treballadores al Congrés

El cap de llista d’ICV-EUiA, Joan Coscubiela, ha assegurat avui durant una roda de premsa en una empresa de Capellades que serà el “portaveu dels drets dels treballadors i treballadores” al Congrés en una legislatura que, ha dit, els temes laborals i socials vinculats a l’amenaça d’una nova reforma laboral i de carregar-se la negociació col·lectiva estaran molt presents en la cambra baixa. Pel seu clar vincle amb el món del treball, Coscubiela ha assegurat que “és evident que puc fer bé aqueta funció de defensar els interessos dels treballadors canalitzats a través de les organitzacions sindicals”.

Per a Coscubiela, que ha rebut el suport de més d’un miler de sindicalistes d’empreses de diferents sectors que han signat el manifest Per una sortida justa de la crisi, “posa de manifest la importància que el món del treball li dóna a aquestes eleccions” i ha remarcat que “no estan disposats a callar”. “Volen parlar donant suport a la coalició que ha demostrat que sempre està al costat dels treballadors i treballadores a les verdes in a les madures”, ha dit Coscubiela.

En aquest sentit, el cap de llista d’ICV-EUiA ha assegurat que “qui signa el manifest i les persones que ells representen saben qui és Joan Coscubiela i amb qui s’estan jugant els quartos si voten a la nostra candidatura i saben fins a quin punt he estat al costat de la gent”.

De fet, els signants del Manifest afirmen que el moment que viu el nostre país i el món posen en evidència que les polítiques neoliberals amb les quals s’està afrontant la crisi, encara l’aprofundeixen més. “Són mesures d’ajust , injustes i inútils, que opten per les retallades socials i la pèrdua de drets laborals en lloc d’apostar per la recuperació de l’economia i la creació d’ ocupació. Allà on governen, tant el PP i CiU, com el PSOE, estan fent aquestes mateixes polítiques, que fan recaure sobre els treballadors i treballadores els costos de la crisi”, denuncien.

Per això, davant d’aquesta situació, asseguren que ni volen callar ni accepten unes “xifres d’atur del tot intolerables” ni poden ser indiferents contemplant com es deterioren els serveis públics, s’amenaça la sanitat, l’educació i la protecció social i es desmantella l’estat del benestar. “No és cert que no hi hagin altres alternatives. Defensem que és possible sortir de la crisi d’una forma socialment justa, amb un nou model econòmic més sostenible i capaç de crear ocupació estable , segura i amb uns salaris dignes”, diuen per la qual cosa acaben demanant el vot i “la confiança” per la coalició per garantir les polítiques d’esquerres i la defensa dels drets socials i laborals

Des de Capellades, a l’Anoia, una comarca especialment afectada per la crisi econòmica, Coscubiela ha volgut visitar una empresa dedicada a les infraestructures industrials que, ha dit, és “un cas pràctic que les propostes d’ICV-EUiA són sèries i absolutament viables”. “L’economia catalana i l’espanyola té potencialitat per crear ocupació, cap sector és obsolet i tots poden contribuir a la sortida de la crisi econòmica”, ha remarcat Coscubiela. Però per això, ha dit, calen polítiques públiques de suport a les polítiques econòmiques i incentius pel sector industrial. “Cal un sector públic potent amb recursos fiscals suficients”, ha afegit.

2011-11-16T09:54:00.000+01:00

2011-11-16T00:46:00.000+01:00

‘Coscu', el fil roig (EL PUNT AVUI)

09/11/11 02:00 - BARCELONA - SERGI PICAZO

Foto: Josep losada

En Coscu, com el coneix tothom, és nou en política però no és cap novell. A finals dels setanta ja era advocat laboralista i va vincular-se a Comissions Obreres, i d'aquí a un mes, 35 anys després, iniciarà la seva singladura política com a diputat al Congrés. Joan Coscubiela (Barcelona, 1954) serà per primer cop candidat electoral d'ICV-EUiA el 20-N. El seu perfil sindicalista li dóna una imatge més propera al roig que al verd. Es defineix, però, com a comunista? “No exactament. Però sí que em considero fidel a la cultura del PSUC.”

L'aparença de Coscubiela és prou normal. Tan normal que la seva cançó preferida és Mediterráneo, de Serrat. Sembla jove, però té 54 anys i és avi. Baixet, prim, algun cabell blanc, porta ulleres i arrossega una miqueta les erres. És puntual. Té un caràcter emotiu, calent. Ja és un tòpic que s'aixeca cada dia a les sis per anar a córrer. El seu cap bull d'idees i té memòria pels números. És de tracte fàcil: amable, proper i somrient. Fa uns dies es va despertar preocupat perquè un columnista d'un diari barceloní el titllava d'“altiu, irritat i d'una aclaparadora seguretat”. Altiu, segur que no; irritat, amb algunes injustícies; però segur de si mateix, sí, això és cert. Fill de família treballadora; el seu pare va participar en les primeres comissions obreres. Ell segueix ara estirant del mateix fil roig.

Reivindica que no l'anomenem polític o sindicalista. “Sóc professor de dret i milito en un partit”, diu, però des del començament de la campanya insisteix que és “un ciutadà que està fent política de manera temporal”. La seva vida pública va canviar el 1995, quan va substituir Josep Lluís López Bulla –un dels seus referents polítics– al capdavant de CCOO. Va durar 13 anys, fins al 2008. Ara encara presideix la Fundació Cipriano García, vinculada a CCOO. Exlíder d'un sindicat roig i professor de dret laboral a Esade, és compatible? “Cap contradicció. Amb naturalitat.”

Està obsessionat amb el 2.0: sobretot amb el seu Twitter. Fa classes a la Universitat Oberta de Catalunya amb el mestre de la comunicació Manuel Castells, i amb aquestes companyies no és estrany que trobi en les xarxes socials la millor manera de comunicar-se. És crític amb alguns mitjans de comunicació, però mai ofereix cap roda de premsa sense preguntes.

Ara entra en política. En tenia ganes. És militant, feia temps que volia tenir més participació a ICV i té molt bona relació amb Joan Herrera. En un primer moment, la cap de cartell havia de ser la diputada Dolors Camats. Però finalment la direcció d'ICV va arribar al consens d'optar per Coscubiela. Ja té preparada la maleta.

A Madrid, al Congrés, hi té dos grans objectius: lluitar contra la crisi econòmica i l'atur –apostant per la intervenció de l'Estat en l'economia i una fiscalitat més progressiva– i frenar la desafecció amb la democràcia –més referèndums i reforma electoral proporcional–. Interpel·lacions directes des de i cap al moviment dels “indignats” i el 15-M. Tanmateix, no cau en la trampa de considerar-se “cap portaveu dels ‹indignats›”.

2011-11-15T10:10:00.001+01:00

2011-11-14T12:48:00.000+01:00

2011-11-14T00:05:00.001+01:00

Por qué no compraré en Amazon estas navidades. Únete a la protesta

En septiembre,un informe de investigación reveló que en el almacén de Amazon en Breinigsville, PA (Estados Unidos), se trabaja en condiciones de sobre explotación, con empleados que trabajan a cuatro patas y a un ritmo frenético, soportando el dolor y las malas condiciones, porque tienen miedo de perder su trabajo. (4-11-2011).

Tenemos que hacer saber aAmazon que toleramos condiciones de trabajovergonzosas-niahora, ni nunca.Los trabajadoresdel Amazonse merecen algo mejor.Y comoclientes, podemosexigir mejores condiciones de trabajo.

Tú puedes hacer algo por estos trabajadores trabajadores.Firma y envía el compromiso de no comprar en Amazon durante estas fiestas.

American Rights at Work

2011-11-11T00:01:00.001+01:00

Catalunya en venda. Què s’amaga darrera de les privatitzacions?

Ja que l’espècie humana és capaç de votar i fer president a un Aznar, a un Berlusconi, a un Mas i fins i tot, pel que sembla, a un Rajoy, encara que aquests em deixin sense feina, m’embarguin el pis, impossibiliti l’educació dels meus fills, impedeixi que pugui anar al metge i un llarg etcètera, a canvi de que als rics se’ls benefici amb una reducció d’impostos, els farsants i els lladres (Millets, Undargarins, Pantojas i altres especímens) passegin indemnes pels carrers, els qui estan en política ho estiguin per a enriquir-se (no tots!), que els classisme sigui una realitat cada cop més bestia, que creixi la pobresa i els pobres i un altre munt d’etcèteres, entenc que després de tot això, si de que “et donin per darrera” (i sense consentiment) –disculpeu l’expressió- la gent continuï votant als seus maltractadors (PP i CiU, bàsicament, per no dir també PSOE-PSC). És un fet social i estudiat sociològicament, la gent no es posiciona en contra dels seus maltractador, per por, per ignorància, per ressentiment, per ...

I sí. Catalunya està en venda. Ho acaba d’anunciar el Departament d’Economia de la Generalitat. Es vendrà (privatitzarà) 350 escoles, comissaries i centres d’atenció primària (CAP’s) per recaptar, diuen, uns quants milions d’euros. I jo em faig una sèrie de preguntes: a qui li vendran tots aquests equipaments i què passarà amb ells?. És evident que la necessitat del servei continuarà existint, per tant, li regalaran a molt bon preu, a preu de saldo, equipaments que després es convertiran en un gran negoci privat, de baixa qualitat però de molt alta distinció (digues-hi pijeria, xic, el què es vulgui). A qui es vendrà tot això?, a gent de gran estima dels nostres governant, persones que tindran la garantia del govern de que no faran un mal negoci: es venen hospitals (ja ho han fet), escoles, centres d’atenció primària i a canvi, les persones perjudicades rebran menys i pitjors serveis, cars, perquè s’hauran de pagar i els treballadors i treballadores d’aquestes noves empreses (evidentment sempre amb ànim de lucre), tindran més baixos salaris, desregulació, menys drets laborals i tot això que ja coneixem. Aquest és el model de CiU (vendre als amics i viure a costa dels pobres) que és també el model del PP. I mentre tant, quan més es donen per on ja sabeu, els votants els continuen donant suport a les urnes, perquè la sarna amb gust no pica. I pica, i molt!.

2011-11-08T00:40:00.000+01:00

El debat entre en Mariano i en Rodolfo.-

Com a ciutadà haig de dir que em vaig quedar estupefacte. La posada en escena, grandiloqüent i senzilla alhora no em va semblar que valia els 500 mil euros que diuen (ja sé que hi d’altres coses, però vaja, o jo faig les coses més barates o em va semblar un tirar la casa per la finestra). A més a més, una taula amb una distància esperpèntic, que no sé tampoc si es correspon a la distància política entre els dos candidats.

A part d’això, a en Mariano, el vaig veure fals, arrogant i impetuós, fins i tot faltant el respecte, del seu contrincant i de la ciutadania en general, però sobretot mentider. Jo volia escoltar, suposo que com la majoria dels ciutadans i ciutadanes que vam seguir el debat, concrecions, què farà sobre política fiscal, què farà sobre la protecció social, l’educació, la sanitat, les pensions. I molt me temo que en Mariano li passa el mateix que a en Duran i Lleida, que si diu el què farà no el votarà no la seva mare.

D’en Rodolfo, la veritat és que a part de ser un home de certa edat, entranyable de to i d’aspecte i amb cara de no haver trencat mai un plat, el vaig trobar fofo, fluix d’arguments i tirant pedres fora. La veritat, no crec que el debat d’aquest país sigui si les parelles homosexuals es puguin casar o no, a mi, que m’és del tot ben igual, de fet això de casar-se em sembla increïblement contradictori (sobretot si es fa per l’església), però vaja que ja m’està bé que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats i drets de fer el què els convinguin, però vaja, que intentar esgarrapar quatre vots d’aquesta manera és com dir que els gays i les lesbianes són idiotes (en fi). Tampoc no vaig entendre bé la resposta. Hagués estat molt contundent contestar simplement que entre les files del PP també n’hi ha. I què hagués passat?, un KO per a Roldolfo.

Tot dos van estar força fluixos. En Rodolfo va cometre molts errors de polític principiant. Inexcusable. Va tractar al candidat del PP com si ja hagués guanyat les eleccions, li ho va dir directament, i a més a més va reconèixer que havia mentit (en Rodolfo), quan li va dir: ara vostè també està mentint (increïble!).

Posats a escollir debats, la ciutadania es mereixia un debat a múltiples bandes, on els caps de llista dels partits amb representació o amb aspiració (com comunica el CIS), sigui o no després present al Parlament, haguessin pogut dir la seva. Lamento que la democràcia sigui tan restrictiva. De fet, amb més d’una hora i mitja de debat, no em va saber greu anar a fer un pipí, i això no em passa quan juga el Barça contra el Madrid. Va ser patètic veure a un Rodolfo, home de talla política i experiència provada, com es feia la víctima i intentava transmetre una mica de pena (voteu-me, si us plau!). Va perdre una gran oportunitat que en Mariano, que no té res a perdre, perquè encara res no té (només unes enquestes), va ser molt conservador. Va atacar al seu candidat, per regalar les orelles dels seus, i es va mostrar tranquil per intentar transmetre seriositat als seus potencials votants. Crec que va ser més llest. Tot i que em va semblar una mala còpia del Mariano de Polònia (que m’agrada més, perquè allà sembla més sincer que en l realitat). Vaig tancar la tele molt preocupat, perquè el que ens ve serà nefast pels interessos de les persones. I no és que no vulgui que al PSOE se’l castigui, però crec que a l’esquerra no li convé, ni a les persones, que s’enfonsi del tot i li deixi les mans lliures al PP per fer el què vulgui. En quest escenari és molt important que els partit petits d’esquerra tinguin un major pes al Congrés dels Diputats, sobretot perquè correm el perill de veure un partit de pin pon, mentre que ens llimen, ja no retallen, els pocs drets que ens han deixat els socialistes, que com a mínim es podien haver empenedit en públic i haver entonat un “mea culpa”, encara que no sigui de tot, però sí com a partit en el govern.

2011-11-07T00:15:00.000+01:00

El Coscu en campanya.-

2011-11-05T17:46:00.000+01:00

2011-11-05T17:32:00.001+01:00

Coscubiela en Campanya (article publica avui a “La Vanguardia”, per Filip Vivanco).-

Foto: La Vanguardia

Los bocadillos el zumo se acaban pronto, pero este no es el típico acto de candidato que congrega a cientos de jubilados para prometerles el oro y el moro. Ni JoanCoscubiela está, seguramente, en disposición de llenar treinta autobuses y todos hacia el polideportivo al "estilo Felipe González" ni tampoco es la manera de actuar de Iniciativa, que lejos de estar contenta de cara a la galería con los tres diputados que le da el CIS, parece desconfiada.

ICV siempre tiene que acabar luchando contra el voto útil y sus líderes no se fían. Desayuno con jubilados y pensionistas, una setentena de personas que no están precisamente retirados. Se les ve críticos, dispuestos a ejercer el apostolado en nombre de su candidato. Se les ve activos e implicados en plataformas cívicas contra los recortes sanitarios.

El acto matutino de Coscubiela tiene su miga. No coge el micro para proponer y echar un mitin "psuquero" y para que le aplaudan a rabiar. Los asistentes le aplauden a rabiar pero por otra cosas, porque el candidato les agradece toda la lucha y todo el esfuerzo que ellos y los de su generación han puesto durante décadas para tener el actual sistema sanitario, educativo y de pensiones. Es él quien homenajea al público y no al revés sugiriendo que la crisis actual es muy dura, pero que cualquier crisis pasada no fue mucho mejor y que se salió adelante.

Coscubiela no es muy amante del lenguaje bélico: pero ha recordado a los asistentes que hay que estar "al pie del cañón", que los derechos que se conquistan luego se tienen que defender, porque si no se pierden". Lo dice serio, apenas sonríe, pero no está aparentemente crispado ni dando gritos como a veces sí parecen otros candidatos. Como su homólogo de ERC, Alfred Bosch, el de ICV critica a otras formaciones pero sin ensañarse ni hacer sangrar al adversario innecesariamente. ¿Será porque son políticos no convencionales?

2011-11-03T17:58:00.002+01:00

4.360.926.-

Aquesta és la vergonyosa quantitat de persones aturades que té el nostre país, però la xifra no pot ser l’excusa perfecte perquè la patronal i el PP desmantellin els drets laborals que tan han costat de guanyar durant la democràcia en aquest país. Les persones en situació d’atur, amb prestació i sense, no poden ser la diana del tot s’ho val per guanyar-se el vot dels desesperats i dels qui temen estar com ells en un temps indefinit. No es tracta ara de posar-se les mans al cap, ho havíem d’haver fet quan estàvem al 8% i no al 21% de taxa d’atur. No són números, no és la loteria de nada ni dels cecs, són persones que s’ho estan passant molt malament, que et fan sentir que qui té una feina és un privilegiat, i això no és, perquè la culpable de tot això no és la classe treballadora, que és en tot cas, qui paga les conseqüències. Un país que malbarata el seu potencial humà, que prima la precarietat i la inestabilitat laboral per sobre, perquè uns quants guanyin un rals de més, és un país sentenciat al fracàs i l’empobriment.

Durant més d’una dècada hem alimentat que els joves, més precaris i més ben preparats que mai, ara no tinguin possibilitats de trobar una feina en condicions, malgrat haver estudiat una carrera, dos màsters i dominar tres o quatre llegües. Que hem fet del fracàs escolar una cantera de mà d’obra barata, que hem obligat als nostres especialistes a fugir del país, perquè aquí ningú no els volia, que hem animat a l’auto-ocupació, com si aquest país no tingués massa pimes i micro-empreses. I a tot això, què?, continuarem deixant que ens prenguin el pèl?. Crec que a vegades no volem mirar, amb la maduresa que es correspon, allò que tenim al nostre voltant. Mireu dons el programari electoral de cares a les properes eleccions i penseu qui ho posa tot molt negre, qui té la solució passant per les retallades, qui no es mulla mentre esmola les tisores i qui dóna i fa propostes realistes i mira cap endavant. Qui no et deixa amb el cul enlaire! I qui somia amb coses impossibles. Després reflexioneu i preneu la vostra decisió. Jo, com us podeu imaginar, la tinc molt clara. Votaré, però no amb els ulls tancats, a ICV, i si fa alguna cosa que no m’agrada li faré saber que amb el vot no es juga, ni tampoc amb les esperances perdudes.

2011-11-03T13:22:00.001+01:00

2011-11-01T10:33:00.001+01:00

Tanquem les borses per sempre més.-

La política en mans dels mercats financers. Ja ho vaig dir durant l’estiu, però cada dia ho tinc més clar (tot i que desconec les conseqüències). Qui vulgui fer-se ric que treballi i que no especuli ni s’aprofiti de la feina dels altres. És una vergonya!. On són els límits dels especuladors?. Amorals, immorals, ... Molts poden ser els qualificatius d’aquets éssers que no tenen gens d’humanitat, per a la mateixa alçada estan els polítics que els fans cas, que els persegueixen com gossos sense preguntar-se res a allò què estan impulsant, permeten que milers de persones s’ho estiguin passant molt i molt malament. Fins quan durarà aquesta orgia de les finances?, aquesta perversa manera de fer-se ric a costa de la misèria dels altres?.

2011-10-25T15:22:00.000+02:00

2011-10-25T00:01:00.004+02:00

PRINCIPALS APORTACIONS DE LA INTERVECIÓ DE LA CONSELLERA DE JUSTÍCIA EN EL FÒRUM EUROPA DEL PASSAT 21 D’OCTUBRE.-

Amb l'ànim d'informar sobre el pensament conservador i liberal de la nostra administració, us passo el resum de la intervenció de l'honorable consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya i les seves conviccions polítiques i morals sobre un dels eixos fonamental de la democràcia catalana i l'Administració Pública en general:

1- La justícia ha d’estar al servei de l’economia de mercat

2- La justícia ha d’afavorir la dinàmica empresarial.

3- Cal una justícia àgil i eficaç que doni confiança als inversors.

4- S’ha de produir terminis i costos raonables. S’ha de fer una transformació organitzativa profunda de l’Administració de Justícia.

5- S’ha de canviar la imatge social que es té de la justícia, és massa lenta. S’ha de modernitzar per garantir la productivitat de les empreses.

6- Hi ha massa burocràcia i poca protecció dels inversors.

7- S’ha d’incentivar la dinàmica empresarial i de negoci.

8- Estat actual del valor econòmic dels litigis pendents: 455.000 pendents, que representen 870.000 en la seva totalitat i un cost de 55 mil milions d’euros (el 20% del PIB català)

9- S’han d’introduir noves tecnologies. Impuls de la nova oficina judicial.

10- S’impulsarà el treball en equip, optimitzant tots els recursos humans i tecnològics i es racionalitzaran els recursos (tots).

11- Es crearan serveis comuns centralitzats.

12- Hi haurà una concepció gerencial de la gestió.

13- Reducció de jutjats.

14- Compactació de funcions

15- S’enfortiran les direccions i haurà un redisseny dels RRHH

16- S’impulsarà l’expedient judicial electrònic (abans del 2016 estarà en ple funcionament, però es desenvoluparà en 8 anys). Es destinaran 55 milions d’euros en tot el paquet (inclosos la construcció d’edificis judicials pendents).

17- Es reduiran els temps en els processos concursals (de 3 a 1 any i mig).

18- No es descarta que l’Estat pugui les taxes per accedir a la justícia.

19- Es protegirà l’ús del català a la justícia.

20- S’ha engegat un pla d’arrelament i de l’ús del català amb un conveni amb el Dep. d’Ensenyament.

21- Es simplificaran els reglaments i les normes de rang inferior per fer-les més àgils.

22- Es demanarà l implicació i col·laboració de les empreses i institucions i entitats afectades.

23- S’exigeix un canvi de mentalitat i un esforç econòmic important

24- Demana l’ajut del món empresarial.

25- S’introduirà en el contenciós administratiu un sistema telemàtic. Administració sense papers com a realitat en la justícia catalana.

26- Es farà una formació específica pel personal interí

27- Canviarem el disseny de la gestió i de les oficines judicials.

Que cadascú tregui les seves conclusions.

2011-10-24T00:42:00.000+02:00

K de calumnia.-

La calumnia té el do de romandre inalterable, mutar-se com a cosa feta durant un temps indeterminat. Un cop llençada ja no desapareix, hi és i no pot alterar-se ni desaparèixer. LA defensa contra la calumnia només pot ser amb la veritat i amb la demostració de que allò dit és fals i per tant una calumnia.

És cert que hi ha professionals de la calumnia. Els trobem dia rere dia. Polítics, periodistes, tertulians amateurs i de professió, etc., però també hi són a la vida quotidiana dels cafès, al costat nostre, a vegades són membres propers o mers coneguts, però sí, en el nostre país la calumnia està ben arrelada. N’he sentit entre la gent de dretes i també entre la gent d’esquerres, al carrer i a tot arreu. Com vosaltres, suposo. Ara bé, quan no et pots defensar, aleshores la calumnia es converteix en una veritat aparent, no contrastada, però creguda que limita la teva capacitat d’acció i fa que la realitat sigui una fal·làcia, una mena de “màtrix” casolà. Quan la calumnia sobreviu, la democràcia està en perill.

2011-10-24T00:37:00.000+02:00

El 15-M i les properes eleccions generals.-

El 15-M és, o potser ho sigui, el reflex de la nostra societat. Millor dit, un reflex. Una societat que sent el desig de canviar, que vol canviar, però que no sap ni quan ni com. No troba el seu lloc per poder partir cap algun destí. És o potser sigui, el crit inconscient de qui desperta sense saber qui és. Immadur, il·lògic i irracional. Quelcom que creix com l’escuma i que com l’escuma desapareix.

Esperem que no sigui així, però mentre que el moviment divaga, reivindica, nega, critica els altres, aquells qui són criticats i pujats a la tarima dels acusats, a vegades sense gaires fines distincions, segueixen en el seu camí i decideixen, com sempre. I decideixen també per ells, per les vides de les persones que integren el 15-M i pels qui no, encara que diguin que el capitalisme no els hi va, que no va amb ells, que passen d’ell, però viuen ell, les seves vides es regeixen per ell i el pateixen tots els dies de la seva vida.

Fer un endavant, un pas més, és del tot necessari, quedar-nos amb la indignació i no fer res més, té poc valor, poc sentit i està condemnat a l'oblit i a la decepció.

2011-10-16T13:58:00.002+02:00

La cursa del Carrer Nou de Girona.-

Aquest matí m’he posat els estris de córrer i he anat tot decidit a fer la cursa. 2600 inscrits, un dia meravellós, gens de fred i una calorota molt agradable. El recorregut bé. Tot anava rodat, tret del meu mal de peu dret, que fa unes setmanes que m’acompanya i que avui m’ha obligat a parar en dos ocasions (imagineu-vos, en 10 km!). En fi, a part de les meves misèries personals, la decepció ha estat al final. Una no dolenta, sinó nefasta organització. Hem estat més d’una hora i mitja per poder entregar el xip i recollir els nostres obsequis (res de l’altre món, per cert). No sé si els organitzadors es plantejaran com ho faran l’any que ve, però jo tinc molt clar que no hi participaré mai més en una cursa tan caòtica, mal plantejada i desatrossa. Ha estat, de veritat, una vergonya organitzativa. I no erem pocs qui ens hem queixat!.

2011-10-15T20:27:00.001+02:00

Les manifestacions d’avui de l’11-M.-

Acabo d’arribar de la manifestació de Girona i tinc un sentiment agredolç amb un pessic generós de contradicció.

El que ha de ser la veu de la ciutadania, on hi caben bona part dels pensaments de les persones sensates, té matisos que no sé ben bé d’on surten. M’he sentit molest amb el manifest, perquè amb calçador fan sortit els sindicats majoritaris com a part del problema, és a dir, com un instrument del capitalisme per aconseguir els seus guanys, i això, simplement, no m’agrada, perquè és pura demagògia i una clara tergiversació de la realitat a favor de no sé quins interessos. La manipulació que, en general, es denuncia, es practica amb l’aparença de la més grata innocència.

Comparteixo bona part dels criteris i dels arguments que aquest “moviment social” pregona, però crec que entre les seves files (més organitzades del que es pot pensar), hi ha gent que sap molt bé com s’han de fer les coses i sobretot què s’ha de dir per a escombrar cap a casa (digui’s anti-sistema, extremistes d’una aparent esquerra o com es vulgui dir). Hi ha llibertat (i ja ho he comentat en altres ocasions) de passejar-te obertament amb una insígnia de, per exemple, CCOO o d’un partit d’esquerres?. No. Ho sento. Ho he comprovat i em dol. Aquí s’està posant en la mateixa saca interessos confrontats. Els treballadors organitzats no són els contrincants polítics del 15-M, són el contrapoder al capitalisme, la garantia de que les coses avui no estiguin pitjor del què estan i que en el futur puguem sortir d’aquesta crisi en unes condicions raonablement humanes.

2011-10-15T13:19:00.002+02:00

Treballar més per a viure pitjor.-

Aquest és el lema que les altes esferes busquen per nosaltres. Avui, molts ciutadans i ciutadanes sortirem (espero) al carrer a manifestar-nos per una democràcia real, però sobre el 15M encara hi ha molts dubtes. Segurament perquè és un moviment, no una força política entesa des de la tradició dels moviments socials, però sí que és una força que impulsa a la reflexió (a totes bandes). La llàstima és que pugui quedar-se en un conjunt de dies de concentració. Si “Democràcia real ja!” hagués tret pit i per exemple hagués anunciat alguna cosa com aquesta: en les properes eleccions autonòmiques, com a mostra del nostre poder real, prendrem el poder a l’Esperanza Aguirre i traurem al PP de la Comunitat. Això, si hagués estat possible, possibilitaria i desvetllaria molts dels inconvenients que té aquest moviment: Primer, a qui representen?; Segon: la força real en relació a la capacitat transformadora; Tercer: l’experiència de saber si és o no possible posar a la pràctica la majoria de les coses que defensen (quan no es governa enlloc); Quart: possibilitat fe fer créixer la il·lusió per una altra manera de fer política, i sobretot: Cinquè: fer posar les piles al principal partit de l’esquerra, dit PSOE, i alguns partits més radicals que encara semblen viure en l’època del PCUS.

Espero trobar-me molta gent aquesta tarda a Girona.

2011-10-10T11:02:00.001+02:00

2011-10-09T13:47:00.002+02:00

Retallades?.-

Sembla que el Govern de la Generalitat té molt clar a qui se li ha de retallar: a les persones més indefenses: mainada amb necessitats d’ajusts especials, a les beques, més ràtio per escoles, a la sanitat púbica, als salaris dels empleats i empleades públics (com si fossin uns privilegiats), i aquest llarg etcètera que ja coneixeu, però ah!, a les delegacions catalanes que tenim fora de Catalunya, no només no se’ls retalla el pressupost sinó que se’ls hi doblarà en 700 mil euros més. O sigui, que els pobres consellers i alts càrrec de la Generalitat (uns 250 segons les estimacions, perquè tampoc ningú ni en sap quants n’hi ha en realitat) deixaran de cobrar aquest Nadal uns 1800 milions d’euros, és a dir, una petita paga de 7.200 euros per cap –de mitjana-) i no ens estalviem els 1400 euros que valen les delegacions catalanes en temps de crisi, que sumades donen 5 mil 400 milions d’euros, i això ja comença a ser una quantitat gens desestimable, però no, no ho faran, perquè el discurs s’ha de complir, un discurs a la mà del PP, contra les persones immigrades i contra les persones sense recursos, una política excloent, injusta i malversadora dels recursos públics. Quan una família es queda sense recursos què fa?, molt senzill, buscar treball, una feina, busca ingressos quan les despeses ja no es poden reduir més. Com és que els nostres governants no persegueixen el frau fiscal?, amb aquests diners sortiríem de la crisi en un no res, com és que no es persegueix l’economia submergida (més d’un 22 % del PIB)?. La resposta és clara: no interessa, no hi ha intenció política de fer-ho, perquè aleshores els “xoriços” començarien a ser públics i com diu la cançó: “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

http://youtu.be/eHcveTzEIRI

2011-10-06T00:09:00.001+02:00

Algú s’ha begut l’enteniment.-

Cada dia que passa em costa més escolar les notícies, veure els telenotícies o llegir els diaris. Tot són males notícies, decepcionants. És la gran escola que alimenta el sentiment de que anem a la deriva i que només uns quants tenen la capacitat d’aplicar (no dic de trobar) solucions: més misèria, més beneficis pels qui en tenen més.

Potser comença a arribar l’hora de que aquests irresponsables que governen les finances dels nostres països (i del món), es comencin a plantejar si no estan estirant massa la corda, si no estan escampant massa la merda que s’han inventat i si al final de tot això la cosa se’ls anirà, certament, de les mans. Perquè ja està bé de tanta desvergonya!. El cinisme s’ha instal·lat en la nostra societat de mà de la demagògia i no sembla que tingui intenció de marxar.

La confusió volguda, perseguida, buscada i creada arbitràriament i artificialment, fa trontollar la base democràtica dels estats. Què és això que en Zapatero hagi pactat, en secret, una base de l’OTAN a Espanya sense encomanar-se ni a les Corts Generals?.

Però què és això de que, pressumptament, els consellers i els alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya anunciïn que es quedaran sense la paga de Nadal? Algú sap si en cobren de pagues extres? o és que no en cobren i així queden d’allò més bé. On s’ha vist que un país abandoni als seus malalts a la bona fortuna, que es tanquin hospitals, àrees bàsiques, quiròfans; que no es paguin als geriàtrics i als centres que atenen a persones amb necessitats de mobilitat o psíquiques?; on s’ha vist que els empleats i empleades públics d’un país (mil euristes, per cert!) hagin de pagar la bacanal i la digestió de la crisi provocada pels “mercats” (com si fossin una entelèquia, i segur que amb noms i cognoms), que se’ls consideri un mantes que cobren sense treballar (i això s’ha instal·lat premeditadament en l’opinió pública)? I un llarg etcètera més.

El proper dia 20 de novembre ho tindrem molt difícil. Haurem de triar entre la massacre del PP i el continuisme beligerant del PSOE (diguis PSC) o forces d’esquerra, que malgrat que minoritàries, puguin frenar la majoria absoluta del PP o un govern de coalició amb la resta de la dreta (CiU i companyia). No. No hauria d’haver espai per l’abstenció. És el que donarà la majoria a l’extrema dreta. La gent hem d’anar a votar, sinó volem que els nostres fill no tinguin cap futur. Pot sonar molt malament, però ens juguem el futur de les generacions properes.

Sí, em sento indignat, però aniré a votar. No em quedaré a casa com si això no anés amb mi. Perquè hi va, i molt!.

2011-09-28T00:16:00.001+02:00

Goldan Sachs governa el món.-

Xarlatà o no, Alessió Rastani, el broker mediàtic, ho va dir ahir, i segurament té raó. Té raó en tot el què va dir: la crisi és una festa per aquells qui es volen i poden enriquir a costa de la pobresa dels altres, és a dir, els qui tenen diners a dojo.

Els seus comentaris han molestat molt, segurament perquè és el que realment pensen les grans fortunes. Declaracions buides de falsa moral, ve a dir allò que tothom sospita: això és una carnisseria en contra de les classes mitjanes i baixes a nivell global.

La realitat ja es veu: retallades a la sanitat (les persones no hi comptem per a res, som una mera mercaderia), la Renda Mínima d’Inserció Social no es cobra (és a dir, els pocs diners que reben les persones més pobres per a subsistir), els geriàtrics cobraran a 60 dies el què els déu la Generalitat (total, són vellets i no es poden manifestar), s’encarirà la factura de la llum un 6% (haurem d’aprendre a viure sense llum elèctrica), el preu de les carreres universitàries pujarà (perquè així només puguin estudiar els fills dels més rics) ... El PP ja engegat les seves retallades allà on governa, què us penseu què passarà si guanyen les eleccions generals a Espanya?. És per a tremolar!. I el pitjor és els socialistes no tenen cap autoritat moral per a criticar-los (reducció de l’estat del benestar, precarietat laboral, etc.). La única diferència entre el PSOE i el PP és que el primer redueix a mínims el pobre estat del benestar, i el PP el desmantella i se’l ven directament. On està la frontera?.

2011-09-19T00:05:00.001+02:00

La memocràcia.-

Definir el concepte de memocràcia pot ser quelcom complicat. Ho intentaré fer a posant alguns exemples:

Memocràcia és no anar a votar, perquè d’aquesta manera sempre acaben governant els de sempre, i després ens queixem.

Momocràcia és anar a votar a un partit que saps, de ben segur, que t’empitjorarà els teus drets, et retallarà el salari, et malmetrà les teves condicions salarials i desmantellarà el sistema de protecció social d’aquest país i el seu feble “Estat del benestar”.

Memocràcia és, també, anar a votar a corruptes o corruptes “presumptes” .

Memocràcia és ser pobre i pensar que votant a la dreta et faràs una mica més ric.

Memocràcia és deixar la política en mans dels polítics .

Memocràcia és mirar cap a un altre costat davant les injustícies socials.

Memocràcia és pensar que anat a votar ja has complert amb les teves obligacions com a ciutadà o ciutadana.

Memocràcia és pensar que els teus amic són els teus enemics (o contrincants)

Memocràcia es dividir i no sumar

Memocràcia és deixar-se governar com si fossis un xai o una ovelleta.

Memocràcia és creure’t al 100% tot el que diuen els mitjans de comunicació

Memocràcia és no pensar per sí mateix.

2011-09-13T12:37:00.000+02:00

2011-09-07T19:10:00.002+02:00

Joan Coscubiela, candidat a les generals.-

Fa unes hores que m’ha arribat la notícia de que en Joan Coscubiela (en Coscu) es presentarà a les primàries per sortir com a cap de llista d’IC-V per Barcelona al Parlament espanyol. Sens dubte és una de les poques bones notícies d’avui. En Joan aportarà a aquesta organització política una cosa que fa temps, al meu parer, que li manca: un discurs polític enfocat en temes socials i en l’economia. I ho farà amb un profund coneixement de la realitat social i econòmica del nostre país. Sens dubte serà un referent, ara també polític, per a moltes persones d’esquerres i la seva tenacitat, coneixement i vàlua farà guanyar molts adeptes a IC-V.

Sembla que serà una comtessa política emocionant, perquè en arguments, els seus contrincants hop tindran molt, però que molt difícil. En Coscu ja ens té acostumats a un discurs clar, però molt evolucionat i molt ben construït, a una expressivitat encoratjadora i valenta,però plena de seny i de sentit comú, és , a més de ser un gran orador, una persona molt honesta, un home de poble que ha treballat i treballarà per la classe treballadora (valgui la redundància!). Un home perillós, sens dubte, per l’altre esquera, des del punt de vista polític. Per això, avui és com si s’hagués iniciat un nou període polític.

Segurament aquesta ha estat una decisió molt meditada i treballada per totes les parts, el partit i en Joan; segurament no ha estat una decisió precipitada; segurament ha estat una decisió difícil, però com a home valent ha pres una gran decisió. Amb ell IC-V ha guanyat molt més que un candidat o que un diputat, ha guanyat un munt de saviesa i d’inquietuds, un discurs regenerador, modern, sensible als problemes de la gent, curós en les paraules i de profunditat aclaparadora, un home segur, que ho donarà tot pels altres, com ha fet sempre, per això estic content, per fi, la política retroba el seny perdut i fa coses com aquestes, fer que en Coscu es presenti com a candidat a les properes generals. Ha estat una decisió magnífica que farà que molts “indecisos” i “descontents” votin, amb cara i ulls, i amb convicció unes sigles d’esquerra amb persones d’esquerra i amb una ideologia clarament d’esquerres. Un gran encert per IC-V.

2011-09-06T21:48:00.001+02:00

La darrera ejaculació del TJSC.-

Disculpeu l’aparent equivocació, però més que una interlocutòria m’ha semblat una ejaculació, ara no sé si dir precoç o no, però és que, des de fa un temps, sembla que la política i la justícia, sovint posades d’acord, actuen en funció d’allò de veure qui la té més …, sí, allò de que no ve d’un pam no sembla ser més que una antològica “hippyada”. De mides hi ha moltes, fins i tot avui hem pogut veure com els “anti-tot” (i no m’agradaria vincular-los al moviment del 15-M), no només han intentat boicotejar la manifestació a Barcelona (convocada per més de 40 entitats!), per l’altre “a veure qui la té més llarga” (respecte a la modificació de la Constitució Espanyola sense comptar, com en realitat han fet sempre però amagant-lo amb formes més o menys educades, amb la gent, el poble, la sobirania), si no que a més a més, a Madrid han convocat una de paral·lela. Lluny de criticar-lo, només diré que la capacitat estratègica de les persones que ho han decidit és molt limitada, em sembla, i coincideix amb la màxima de: divideix i venceràs, que ha estat una equivocació fatal, innecessària i pueril. Es veu que allò de: “el poble unit mai no serà vençut” no sembla que sigui de gran interès pràctic per aquesta gent. Però tornant a l’ejaculació, la meva sospita és que a sobre no ha estat amb orgasme inclòs, per tant, hauran d’anar a fer un tractament, perquè el sexe ben fet i amb plaer és un bon al·licient, però no per fer política i aplicar justícia.

2011-09-02T22:48:00.002+02:00

Aquest és en Paco

2011-09-02T22:46:00.002+02:00

El Mediterrani com a fons d’estiu .-

Ahir vaig anar a fer un dinar inovidable amb els meus amics: en Carles(itus), la Marta, l’Alícia i (una mica més tard) en Joan (també hi havia en Paco –el gos d’en Carles-, si puc us penjaré la foto perquè el coneixeu). El comentari del post només no té més explicació que aquesta: vaig quedar meravellat. Amb la quantitat de notícies dolentes i a 5 minuts de Palamós hi ha un paradís amagat i recollit, una caleta de pescadors. En Carles hi viu en una d’elles (és per enamorar-se), l’únic lloc de la casa des d’on no es pot veure el mar és fent un pipí. El mar i el cel ho omplen tot, fins i tot esborren les males notícies. Un vetllada més que deliciosa. Per cert: la foto és meva.

2011-09-02T18:13:00.001+02:00

L’alcalde de Toledo: un avenç d’allò què no hauria de venir.-

El franquista de Toledo acaba d’encetar obertament allò que mai hauria d’haver passat si en aquest país s’haguessin perseguit als criminals de guerra de Franco: un discurs caduc i perillós que, sens dubte, sembla l’antesala d’allò que haurem de veure sovint si guanya el PP.

Ja fa dies que l’extrema dreta s’està valenta, però el camí que s’apunta és més que preocupant. Es persegueix a l’ateu i s’aplaudeix al religiós cristià, es consagra la política de desmantellar els serveis públics (mireu sinó la Cospedal), es perdonen els impostos als milionaris, es tanquen els CAP a Catalunya, es persegueix la immigració, es permetem que els signes feixistes continuïn als nostres carrers, es modifica la Constitució Espanyola sense consultar la voluntat de la sobirania popular, etc.

Ara, l’alcalde de Toledo ens ensenya les dents i recorda als “caiguts” i es queda tan panxo. Quina vergonya de país! I quina vergonya d’Institucions!.

2011-08-26T12:25:00.000+02:00

2011-08-24T10:19:00.000+02:00

2011-08-24T10:17:00.001+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=uUfeIjCrWF4&feature=player_embedded#t=20s

2011-08-24T00:02:00.000+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (10 part i última) .-

Hi ha una qüestió que sovint la filosofia moderna oblida: el temps (no el temps atmosfèric, sinó el pas del temps). Ara que vivim moments de grans canvis, sobretot als països anomenats àrabs, apareix la conseqüència d’una llarga i tediosa mutació de les societat que fan, a vegades a la desesperada, revolucions que intenten canviar les coses, malgrat que a vegades, només es canvia la cara de les persones que governen. Però no és d’això del què vull parlar, sinó del canvi en sí. Els canvis, els grans canvis, s’efectuen molt a poc a poc, quasi de manera imperceptible. Mai les coses canvien de la nit al dia, tampoc quan hi ha una revolució: els valors, les mentalitats, tot necessita de temps. Res no es transmuta en un no res, tot necessita de la successió continuada i lenta perquè els canvis siguis profunds i irreversibles. Les revolucions alimenten esperances quan aquestes s’han omplert d’injustícies i no queda més remei que la violència, però fins i tot en la justificació difícil de l’ús de la violència com a única sortida a les arbitrarietats dels governants, per canviar una societat es necessita temps, canvis lents, a poc a poc, que es vagin assimilant com si res i que al final transmuten una cosa en una altra completament de diferent.

I per acabar amb aquesta llarga tanda d’escrits d’estiu. Com és possible que una agència privada, increïblement independent, pugui posar en risc a un país, i fins i tot al propi sistema econòmic? Qui li ha donat aquest poder de posar nota al deute d’un país? Sabent com es mou el món de les finances, no m’estranyaria que un dia d’aquest sortís l’escàndol de que aquestes companyies reben pressions per tot arreu, com sembla que també passa amb alguns eurodiputats a Europa.

I ja ho hem vist durant la visita del màxim representant de l’església catòlica, carta blanca per fer el què vulguin: fer el botellon, embrutir els carrers, pixar a les fonts públiques i un llarg etcètera, mentre que la policia carrega contra ciutadans i ciutadanes indefensos, perillosos anticlericals que posen en dubte la fe de la pròpia democràcia i del propi sistema. Ja s’ha vist, mentre feien la pregària, com diu la dita castellana “A Dios rogando y con el palo dando”, Zapatero decidint canviar la Constitució Espanyola sense cap referèndum i fent una volta més per afavorir la precarietat laboral i facilitar l’acomiadament i el negoci fàcil per empresaris desaprensius. I això que encara no s’ha acabat el mes d’agost.

2011-08-23T12:37:00.003+02:00

LA CALOR DE L’ESTIU D’UN CAPELLÀ A MADRID (sense comentaris)

Podeu clicar sobre la foto per veure-la més gran (foto: El País)

2011-08-23T12:16:00.000+02:00

2011-08-23T00:58:00.000+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (9 part) .-

Potser el què vindrà ara resultarà estrany, però té a veure amb la concepció del nostre sistema democràtic i les seves limitacions. Una de les característiques de les democràcies modernes és la divisió de poders, però en el cas del legislador, les preguntes que poden sobrevenir poden qüestionar la forma de construir una legislació que acaba per determinar el funcionament democràtic d’una societat i les seves institucions, però sobretot les relacions entre la ciutadania i els poders de l’Estat que, en teoria, emanen del poble però que el poble desconeix per no haver estat demanats a opinar sobre el tema en qüestió, se’m passen pel cap preguntes tipus: Qui ets tu, legislador, per a decidir sobre la meva vida, legislar sobre els meus drets i obligacions?, qui t’ha concedit aquest poder?, per què no m’has preguntat abans?. És la sobirania popular un engany dialèctic, una fal·làcia de la democràcia?. No em dedicaré a contestar-les. Les deixo obertes. Algunes, crec, de fàcil resposta. M’interessa parlar de la coerció legal a través de la ideologia, aquella que integra i impregna espiritualment a la ciutadania. Crec que és necessari practicar una dissociació d’idees per a trencar els vincles artificials i artificiosos que hem construït sense cap mena de pudor, em refereixo al nexe entre llibertat i llei, autonomia i dret, sobirania i contracte social, etc. Per què per exemple, la llibertat s’ha d’acompanyar de la llei?, o no. Són qüestions que donen per pensar. No creieu?.

S’han d’exigir comptes i responsabilitats als nostres elegits, als nostres polítics (directes i indirectes). Per què poden haver polítics escollits sense una elecció directa?, per exemple, ara que tan es parla de les Diputacions. Per què les diputacions, amb el poder que tenen, han d’estar conformats per polítics escollits indirectament?. Ningú no els ha votat per anar al Consell Comarcal o a la Diputació, són els partits qui els designen directament. Sí, hem de demanar comptes als nostres polítics. Hem de poder obligar-los a dimitir, l’acta de polític no ha de ser un dret individual, sinó del poble que l’ha escollit. Sí, han de dimitir amb facilitat i han de pagar per les seves accions, jutjar-los en tribunals apropiats, de manera ràpida i transparent i amb tota la difusió possible. S’ha de contemplar la sanció durant el mandat del polític i poder-lo apartar, de per vida, en cas d’una provada infracció i limitar el seu mandat per a evitar que s’eternalitzi en càrrec i acabar amb tot tipus d’immunitats i privilegis (fins i tot els fiscals).

2011-08-22T00:20:00.000+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (8 part) .-

Les idees dominants, aquelles mentides socials de grup, tan necessàries per la cohesió, permeten assignar una taula de “qualitats”, un sistema de puntuació, de manera que podem trobar persones o organitzacions més desitjables i d’altres de menys. Per exemple, el Papa, tindria una qualificació molt alta, un dirigent sindical, més aviat baixa o molt baixa.

Mai el goig del poder que s’exerceix sobre una altra persona o col·lectiu s’ha expressat amb tanta poca vergonya com ara (des de que sóc al món, com a mínim!), el qual es va reproduint com un mer exercici simple i natural, quan no ho és, ni molt menys. Sempre s’acaba justificant en virtut de no sé quines lleis universal carregades d’interessos particulars, que comporten greus transcendències i que necessiten, per qui les pateixen, d’un embolcall de justícia, encara que aparent, de vertader, acord a llei i a les normes que dicta l’Estat, fins i tot amb un toc estilístic de bellesa, d’ordre, de saber, i sobretot de seguretat i de certesa, de moral i de fet catalogat com a dret. Entre vestidors apareixen els auxiliars del sistema, que gratuïtament van venent la ideologia liberal amb la pretesa argumentació que és la única disponible i capaç. És la religió dels tontos (m’agrada molt l’expressió en castellà: bobo, li dóna una connotació que no li sé veure en català): el pastor que dirigeix a les ovelles, ovelles que no pensen, només obeeixen (la religió de la fe –sigui la que sigui-).

2011-08-21T21:03:00.002+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (7 part) .-

Fa temps que tothom diu (entre els quals m’incloc) que l’esquerra ha perdut el nord. Això no treu que molt dels seus valors més clàssics, lluny de ser oblidats, s’hagin de reivindicar de nou i amb força. La diferenciació, si voleu dir-la mística tan em fa, de l’esquerra suposa cercar la pròpia energia que fa que sigui el que és i no el que no és.

La negació de la divisió entre dretes i esquerres (tema que ja he tractat en altres ocasions), no és un tema mundà, sobretot el tema del seu anacronisme és molt comuna en les persones de dretes, i no pas en les de pensament esquerrà. A l’esquerra se la sol desqualificar justificant la seva tendència al totalitarisme (fa pocs dies, en relació a la visita del màxim representant de l’església a Madrid, la presidenta Esperanza feia una al·lusió al marxisme en aquesta direcció) A l’esquerra, quan la crítica prové de la dreta, se la relaciona amb tot allò que tingui un regust a negatiu, amb allò poc professional, al “hippy colgao”. Però l’esquerra, en canvi, expressa les seves preferències, si més no en la teoria, després d’un judici independent, o així ho hauria de fer, i des d’una acció autònoma que l’aïlla d’obeir els arguments sorgits d’una autoritat (així ens va, quan no votem a qui no ens cau bé, quan en canvi la dreta no té cap mena d’escrupul en fer-ho amb els seus, encara que els odiï a mort).

Aquesta esquerra que reivindico constantment no pot fer de l’ètica un dol, un planyiment, una desesperació. L’ètica de la convicció de les esquerra s’ha de transmutar per pode expandir els seus valors en benefici del fet polític.

És sabut que la dreta ha construït el seu poder sobre la base de l’exaltació de la trilogia: família, pàtria i treball (per no dir: diners). La família com a unitat sacramental sota el paraigües del catolicisme: la pàtria com a sentiment diferenciador, excloent i de pertinença i el treball com a forma de subjugar els valors anteriors en la construcció del propi país (representa el sacrifici, l’emprenedoria i el valor de ser quelcom en el a vida).

En canvi, l’esquerra gaudeix de les diferencies, que són percebudes com a riquesa; la dreta les percep com a risc, com a perill, empobriment, ofensa d’una identitat. Tot el contrari del què opina i defensa l’esquerra,la qual s’ha construït al costat de la democràcia, el dret, la llei, la justícia, l’equitat, la igualtat i la ciutadania.

La nostra societat s’ha acostumat a conviure i ser manats per persones despreciables. L’ideari d’una persona, des del punt de vista del capitalisme, sembla reunir tots aquests “qualificatius”: és individualista, calculable, sumís, incult a poder ser, obedient, arrogant, segur de sí mateix, dòcil, feble amb els forts i fort amb els febles, devot del diner, sectari i irracional, profeta de les banalitats, mesquí i narcisista, egocèntric, gregari, consumista, amoral (si cal), sense memòria, racista, cínic, sexista, misogin, conservador, reaccionari, oportunista ... Aquí es tracta de fer veure que la persona és sobirana, però tenint-la controlada sempre a desig.

2011-08-20T13:28:00.001+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (6 part) .-

A aquestes alçades tothom, amb una mica de sentit comú i una mica d’ètica, sap que necessitem una nova legislació fiscal que gravi sobre els impostos que ara es troben quasi bé exonerats de pagar (rendes del capital, paradisos fiscals, rendes altes, beneficis empresarials, etc.). És necessari també un canvi en la concepció del dret al treball, del sindicalisme i una major humanització del treball. Treballar menys, en millors condicions i d’una altra manera. Aquest és l’objectiu que ens hauríem de marcar.

L’habitatge, l’especulació en mans dels pobres, ha fet que el dret a un habitatge digne s’hagi convertit en una farsa que en entra dins del joc del capital. Una primera vivenda ha de ser assequible a tothom, després ja en parlaríem. Però apostar per construir més i més com a motor de l’economia em sembla d’una estupidesa descomunal (quantes vivendes continuen tancades avui en dia?). Com sempre és una qüestió d’ètica política. Però vivim en una època en què els valors s’han transmutat, per això insisteixo en que la submissió de l’economia a la llei de la política és una necessitat (sé que es pot entendre que això ja passa ara, però em refereixo no a una política dirigida des de l’economia, sinó a l’inrevés).

El capitalisme s’ha convertit en violència, i la política és la seva força, el seu braç executor.

2011-08-20T13:16:00.002+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (5 part) .-

Allò que s’amaga darrera una filosofia de l"i". Els pre-socràtics en parlaven d’un “arché”, un perquè de les coses. El per què que ha d’explicar-ho tot, que ha de trobar-nos amb l’origen de la qüestió que plantegem i tan necessari per arribar al “com”, que ens permetrà canviar la cosa, a lliure arbitri, si volem. El per què implica coneixement i finitud en sí mateix. Coneixement perquè et permet esbrinar la raó d’una cosa, d’un fet, d’un objecte, d’un estat, etc. Finit, perquè un cop trobar no hi ha res més. La filosofia de “l’i?” que proposo ona un pas més enllà, petit però profitós. Intentaré explicar-ho de manera resumida per no cansar a ningú. Quan passa alguna cosa, es diu, es pregunta, tan se val, sempre pot haver una nova resposta: oberta, infinita, sobtada, exclusiva; és la resposta de l’i?. I? Vol dir una admiració, vol dir una no confirmació, una voler saber més, un preguntar-se per la conseqüència, una demanda d’explicació a allò causat, una contradicció, també una repulsa, una lluita, un contrari, un qüestionament. Us posaré alguns exemples per a intentar explicar-ho millor. Hom pot dir: tinc gana. Un altre pot respondre, i?. I?, voldrà dir moltes coses: què m’expliques!, què vols menjar?, no m’importa!, què canvia?, etc. És una pregunta oberta que supera, de bon tros, al per què en sí mateix. En un altre moment, si us interessa, m’estendré sobre el tema.

El capitalisme ha creat múltiples coartades: els interessos comuns, el racionalisme, el control emocional, la necessitat de superació, el benestar, l’equilibri polític, l’estabilitat dels mercats financers, la pau, el darwinisme, etc. Als ulls dels defensors de l’economicisme, és un delicte qüestionar la veritat de la norma. Sense cap esperit que li pugui suposar un repte seriós (especialment molestos són els sindicats de classe i organitzats!), el totalitarisme d’un pensament uniformat, una economia monoteista i un pensament únic imposat des de totes les vessants dels mitjans de comunicació, la seva llei és jutge i part, fent de la seva realitat una veritable dictadura (és l’hora de despertar-se del somni, de fugir d’aquest Màtrix i obrir els ulls!)

2011-08-19T23:34:00.002+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (4 part) .-

Són, els nostres polítics governants, animals devoradors, totalment ignorants d’allò què fan i provoquen? Suposo que ha d’haver una mica de tot, però el que em sembla evident és que són responsables de les conseqüències de les seves decisions polítiques. Per què hem permès que parlin en nom de ningú? Qui, quan i com, els hem concedit el dret a parlar i decidir en el nostre nom?. Històricament, els grans temes que se solen tractar es fan en nom de la llibertat, de la pau, de l’honor, fins i tot, i s’han fet grans bestieses en “nom de”. No vull que en nom meu es faci tot el contrari del que jo penso que s’ha se fer. La distància entre el Parlament i les seves decisions i les persones que els hem atorgat aquest poder és immensa. No sembla, però , que ningú no tingui ganes de canviar gaire les coses.

En les qüestions socials és on, segurament, ens prenen més el pèl. En educació, per exemple. La preocupació no és el fracàs escolar, si fos així, hi ha un munt d’experts que saben què s’ha de fer per combatre’l i en canvi no es fa res. Sembla que l’objectiu de l’educació sigui fer dòcils als individus perquè es puguin inserir en el sistema sense donar gaires problemes. Per això desapareixen en els curriculums educatius, de fet no han existit mai, matèries que permetin la possibilitat de la crítica, que ajudin a crear un judici de les coses que ens envolten, per això no s’ensenya filosofia, per posar un exemple, perquè no es volen ciutadans i ciutadanes capaços de pensar per si mateixos.

En el tema econòmic és també escandalós. És un regal poder comptar a mà d’obra disposada a acceptar qualsevol treball sense mirar en quines condicions es farà. Aquest és el paradís del despotisme emprenedor. I en aquesta situació de crisi, s’aprofita per destruir tot allò que tingui a veure amb el benestar social que, segurament, per equivocació, es fa anar construint des de la Segona Guerra Mundial. Ara aniran contra els suposats “privilegis” dels empleats públics, sobretot dels funcionaris. El discurs ja està elaborat i servit: hi ha massa funcionaris, no pot ser que siguin els únics que no vegin perillar el seu treball, i a més a més són uns mantes que treballen poc, malament i durant poques hores. Aquest missatge té una traducció directe: s’ha d’anar a destruir un dels pilars de la democràcia moderna: l’administració pública. De pas, privatitzaran algun dels seus serveis essencials, de manera que algun espavilat en traurà un suculent profit (exemples: la sanitat, o l’educació, sense anar més lluny). Sí, aniran contra l’estabilitat i les condicions de treball, però no a canvi de millorar un salari mileurista o de facilitar una “carrera professional inexistent”, sinó a base de desregularització i precarietat. D’altra banda, receptes molt conegudes des de fa anys a l’administració pública.

No em cansaré de dir-ho: primer l’economia i al seu servei: la política (màxima equivocada i simple que explica la nostra realitat actual).

2011-08-19T10:45:00.004+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (3 part) .-

Voluntat de jerarquia. Aquest és un dels mals que, des de sempre, s’ha assumit com a normal i bo en qualsevol organització social. Aquesta jerarquia implica una concepció del món on sempre hi ha persones que decideixen pels altres i aquesta altres, assumeixen, sense qüestionar res, allò que la jerarquia ha dit. A més a més, serveix per a complimentar la naturalitat imposada i fictícia de que hi ha alguns que han nascut per manar i d’altres per ser manats, i aquest esquema es reprodueix constantment en totes les facetes de les nostres vides. Explotats i explotadors. Aquesta és la conclusió. I la política, també humana, no s’escapa a aquests principis, sigui de dretes o d’esquerres. Esdevé, d’aquesta manera la forma perfecta per imposar una disciplina, un dogma propi, amb l’excusa de la democràcia, que és el govern de la majoria, sí, però sense la humiliació de les minories, o com a mínim, amb l’esforç de la seva comprensió. Com a qualsevol exèrcit: la indisciplina s’ha de castigar per a preservar el sistema. La persona indisciplinada està sotmesa a la incomprensió. I els efectes d’aquesta escenificació de falsos valors són l’autorització retòrica i els recursos escolàstics propis de l’ofici. L’argumentari ha de servir per a construir un edifici que es sustenta per les pròpies febleses del sistema. Si l’oratòria cau, l’edifici s’ensorra.

Promoure l’ètica no és, simplement, la construcció d’una gran literatura, sinó l’aplicació i el seguiment d’ella. La política al servei dels individus i no al’inrevés.

2011-08-18T14:51:00.002+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (2 part) .-

Avui és una pura il·lusió, no sé si abans també ho era, el pensar que l’economia s’ha de sotmetre a la política, o dit d’una altra manera, sotmetre el que és econòmic a allò que és polític. Lluny de la famosa: allò que és políticament correcte. Les coses pel seu nom. L’economia s’ha posar al servei de l’ètica, és a dir, fer de la convicció de l’ètica una forma més de fer política, assumida, assimilada, interioritzada, una ètica que faci de l’economia una política de la responsabilitat, i no és cap jo de paraules, fer política de manera responsable al servei de l’ètica i de les persones, no de l’economia ni dels mercats econòmics, que és al què ens tenen acostumats. Nosaltres, inconscientment, segurament, hem deixat que els instruments que posa la democràcia al nostre abast es converteixin en meres màquines al servei del capitalisme però mai al servei dels individus. És el triomf d’una ideologia on prima la divisió, un individualisme groller i aberrant que comentaré un altre dia, una teologia del liberalisme econòmic que suposa l’absència dels valors que defensen a les persones i promulguen la seva unicitat pactada, interessada, però que representa l’absència d’unitat i una homogeneïtat que destrueix qualsevol heterogènia possible. I aquesta concepció de la societat s’ha anat instal·lant entre nosaltres com un virus.

2011-08-17T19:40:00.003+02:00

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (1 part) .-

Durant una bona part de la meva vida he defensat “la política” com un art que feia de l’altruisme la cara bona de la humanitat que convertia a la “política” en un instrument per aconseguir un bé comú: una forma d’expressió d’una majoria que entenia i feia sentir, gràcies a la pràctica de la democràcia, la seva veu en boca d’unes quantes persones que s’havien compromès amb nosaltres sota un contracte moral, una ideologia i un programa política que havien de complir en el cas d’arribar a governar.

Aquesta visió idíl·lica va durar, però, menys del que m’hagués agradat. Durant tot aquest temps he anat construint un ideari on, inesperadament, havia d’anar reconstruint ponts entre la distància de les paraules dels polítics i allò que realment feien. Entenia, sota el paraigües del racionalisme positivista, que la realitat és molt dura i que una cosa és la teoria i l’altre la praxis. El món, al meu entendre, era un món carregat de contradiccions i que s’havia de canviar des de dins i mai des de fora.

La llàstima de tot això és que el més habitual, en la política que ens tenen acostumats, és que sigui l’art de sotmetre a l’individu i de convertir-lo en un mer subjecte. Els partits polítics només es legitimen pel vot de la ciutadania cada quatre anys. Aleshores el cinisme i la mentida, la negació dels fets provats i les falses promeses apareixen i transformen l’oratòria en un conjunt de farses que tenen com a únic objectiu aconseguir un vot. Un vot momentani, d’un sol ús, i que no mereix més atenció que el temps en què dura la campanya electoral. El nostre vot convertit en un simple mocador de paper: usar i llançar.

La incitació a l’abstenció sembla recurrent, però no estic, en absolut, d’acord amb ella. Hem d’anar a votar, precisament per intentar dir-li al sobirà dels nostres vots (és a dir, els polítics de torn) que amb el nostre vot no es pot fer qualsevol política (més endavant explicaré alguna idea al respecte).

En aquest país, per no dir: en aquest món, només es tolera una opinió crítica quan la persona es situa al servei d’una ideologia majoritària (és igual com es digui), perquè el servei a la causa major supera a la persona, i per tant, se li ha de rendir culte. Profanar la veu majoritària es com una mena de sacrilegi. És quan apareix la Santa Inquisició moderna. Proposo alguns temes de debat (la crítica a la monarquia, a la religió cristiana, a la veu majoritària, etc.). Tothom ens hem convertit en auxiliars d’aquestes divinitats que produeixen el consens d’una majoria (a vegades més que qüestionada). Sé que algú que pugui llegir aquestes línies pot estar en desacord, però no sempre el govern de la majoria és el més just (comparteixo allò de que “mai un poble pot sacrificar-se per un sol home”).

2011-08-05T18:04:00.002+02:00

Somàlia.-

Somàlia és una de les altres vergonyes d’Occident. Morir de gana és una de les pitjor tortures per a un ésser humà. Vas morint poc a poc, el teu cos es va deteriorant fins que és irreversible la seva recuperació i quan ho fa, les seqüeles poden ser enormes.

El cas de Somàlia és un escàndol. La ONU la va abandonar a la seva sort i ara fa un crit d’alerta perquè la comunitat internacional no mou ni una ungla per trobar una solució a un problema que afectarà aquesta regió durant generacions.

Occident està massa concentrada en les seves polítiques de retallades i amb les seves estratègies de reduir qualsevol bastió anti-liberal. Simplement, ja no els hem condemnat a morir de gana, per no intervenir davant un conflicte armat que dura més de 20 anys i amb una successió de governs corruptes on els EEUU han tingut un paper fonamental, com sempre, en la responsabilitat de la crisi alimentaria, sinó que els matem, directament, de gana, els assassinem. Sí, sona dur, però és la veritat. Quan una potència mundial mira cap a un altre costat en un cas com aquest, no potser més que còmplice de les morts de milers de persones, sobretot mainada, en mans de la gana i l’oblit internacional.

Arriben les armes i les municions, però no el menjar. Ens hauria de donar vergonya!.

2011-08-01T19:17:00.003+02:00

Intervenció de l'eurodiputat dels verds Daniel Cohn-Bendit.-

Daniel Cohn-Bendit (subtitulado en español) sobre ayuda económica a Grecia. from ATTAC.TV on Vimeo.

http://vimeo.com/12091971

2011-07-27T02:30:00.000+02:00

Izquierda Abierta.-

Gaspar LLamazares ha impulsat un nou partit polític i ha redactat un manifest polític que m'ha semblat prou interessant i que us adjunto a continuació:

Manifiesto Izquierda Abierta

Ser de izquierdas supone al mismo tiempo un compromiso intelectual y una disposición de ánimo. Compromiso intelectual para observar y entender las transformaciones de la realidad. Disposición de ánimo para afrontar esa realidad y darle una respuesta política de carácter emancipatorio, democrático y social. Cualquier tentación de acomodo o de posibilismo táctico, se convierte de hecho en una renuncia a participar en la raíz vital de los debates generados por la sociedad. Cuando la izquierda excluye el pensamiento crítico de la realidad o la realidad del pensamiento crítico, desemboca en una burocracia sin horizonte.

El avance electoral de la derecha española es sólo un síntoma más de las profundas transformaciones culturales que está sufriendo nuestro país dentro de las corrientes neoliberales que dominan Europa. Años de exaltación sin escrúpulos de los beneficios empresariales, de la eficacia de las privatizaciones, del descrédito del Estado y de la necesidad de los recortes sociales y los derechos laborales, han calado en la forma de pensar de la población que se siente representada por el bipartidismo electoral del PP y del PSOE.

Esta inercia no sólo ha servido para impulsar la centralidad paradójica de un pensamiento conservador cada vez más radical, sino también para desarticular en sus márgenes las posibles reacciones de la izquierda, facilitando los recelos, la fragmentación, la falta de entendimiento interno, el abstencionismo o el voto en blanco.

El 15-M ha hecho visible la rebeldía de un ámbito cívico que se niega a asumir el pensamiento del capitalismo neoliberal. Hemos protestado y tomado postura ante los daños ecológicos, las desigualdades de género, la lógica de la especulación, la falta de horizonte para la juventud, el empobrecimiento de los trabajadores y la precariedad de sus condiciones laborales. Ahora es el momento de la política, el desafío de dar una respuesta política a la rebeldía.

Consideramos que resulta imprescindible la configuración de un frente amplio, un polo social y político donde confluyan todos los esfuerzos y las distintas sensibilidades de la izquierda. Hay que articular en un impulso común las diversas perspectivas ideológicas y territoriales. Para lograrlo hace falta, por una parte, firmeza crítica ante los partidos que representan el pensamiento neoliberal, y por otra, cultivar de forma decidida el diálogo, la negociación, la convergencia de programas, el consenso y el acuerdo entre todas las opciones políticas de la rebeldía y la indignación.

Pensamos que la configuración de este frente amplio es el mejor camino para dar cauce político a algunas iniciativas sociales urgentes: el rechazo a los recortes y las privatizaciones, la nueva regulación de los procedimientos especulativos y bancarios injustos, la reforma de la ley electoral y el aliento de una democracia regenerada, transparente y participativa.

Estamos convencidos de que es posible una nueva forma de hacer política. Encontramos las razones de nuestra convicción en los propios resultados de Izquierda Unida. Allí donde se ha sabido integrar, ampliar las bases, acentuar el carácter democrático de las asambleas, dialogar con otras opciones y conectar con la ciudadanía, superando el cerrojo de los intereses sectarios, hemos obtenido resultados positivos en una situación general muy difícil para la izquierda.

Izquierda Abierta se constituye como partido político para favorecer esta voluntad de diálogo en la vida interna de Izquierda Unida, y para tender puentes con otras opciones críticas, imprescindibles también en la realidad social española. Nuestra constitución como proceso abierto supone un compromiso intelectual y un estado de ánimo.

2011-07-19T00:02:00.000+02:00

El misteriós cas de l’Hospital 2 de Maig de Barcelona.-

Pocs dies després de que la Generalitat de Catalunya anunciés el tancament de l’hospital, un misteriós grup de reduït de “treballadors” ha presentat un pla per comprar-lo sota l’aixopluc d’una cooperativa.

L’Hospital, en l’actualitat propietat de la Creu Roja, té previst el seu tancament el proper mes de setembre i en l’actualitat ofereix una atenció concertada amb la sanitat pública a 135.000 usuaris de l’Eixample barceloní. No fa una mica de pudor?.

Algunes consideracions: la Generalitat diu que,malgrat ser una evident necessitat, no el pot gestionar perquè no té recursos (ah! Però no deien que la sanitat i la seva qualitat no es ressentiria?), i com és possible que un petit nombre de “treballadors” sí que tinguin els diners? (alguna cosa no quadra!); a més a més, si continua funcionant, vol dir que la Generalitat renovarà el concert amb la sanitat pública (uf!, quin tuf), i això no s’ha fet amb llum i taquígraf (com dicta una sana democràcia parlamentària!); i a tot això, és o no una privatització descarada?.

Està ben clar que aquets govern es pensa que té carta blanca per desmantellar els serveis públics. El problema és que estem fent uns passos tan descarats cap enrere que ens costarà molt tornar a recuperar un Estat del Benestar insuficient i coix, que ara, més que mai, malgrat ser insuficient, comença a presentar-se com una de les meravelles de la naturalesa humana. Fem-nos-ho mirar!.

2011-07-18T03:30:00.000+02:00

La pobresa ideològica de Joan Rosell, president de la CEOE

El president de la patronal espanyola acaba de donar la seva recepta particular per sortir de la crisi: persecució de l’aturat viciós (aquell que s’apunta a l’atur perquè és un capritxós), reducció del personal funcionari (perquè es pensen que el lloc de treball que ocupen es seu i només seu –es veu que en Rosell ha tingut algun “percance” amb l’Administració), fer que els alumnes universitaris estudiïn més (així els estudiants que treballen i van a la universitat puguin triar entre una i altra cosa) i una sèries de propostes provinents i sabudes des de la seva invenció (allà pel Pleistocè). Si s’hagués preocupat una mica més d’avançar en el temps no s’hagués deixat altres col·lectius, com ara per exemple: la persecució del frau fiscal per part dels empresaris (ella mateix té un bon exemple amb qui va succeir fa pocs mesos); el fet de que la majoria dels empresaris justifiquen ingressos inferiors a 6000 euros quan tracten amb Hisenda; que els empresaris tiren de la visa per pagar factures que res tenen a veure amb la seva empresa (dinars, sopars, benzina, regalets, etc.); que els qui tenen diners en paradisos fiscals o els que juguen a borsa i paguen un miserable percentatge a Hisenda pels seus beneficis ..... ai! i quin llarg, llarguíssim etcètera.

Fora més assenyat que aquest senyor acabat d’impregnar del missatge més ranci de les espanyes profundes i adinerades, estigués governant als seus afamats patrons des de dins i sense ficar-se allà on no li demanen (no sé si està fent punts perquè el PP el faci ministre d’Economia o d’Administracions Públiques (les que quedin)).

Valdria dir que allò què hom es pensa és que els altres són de la seva condició, això deu ser el què li passa a aquest senyor.

Amb una patronal cavernícola, crescuda pels aborígens que diuen que ens vindran a governar, ben guarnida pels mitjans de comunicació, potser caldrà començar a pensar en com fem per donar-li la volta a tot això i deixar-nos de tonteries i estratègies polítiques estúpides que no ens duen a enlloc. Cal espavilar-se, i ja!.

2011-07-15T19:58:00.003+02:00

A Carles Puigdemont, alcalde de Girona

Benvolgut senyor alcalde,

Aquest matí he llegit,amb una certa estupefacció, que algú li ha clavat una puntada de peu i que aquesta persona portava una enganxina de CCOO. Immediatament he fet algunes trucades perquè em confirmessin si això era no cert. Les meves fonts, li haig de dir de confiança, m’han comentat que aquest fet no l’havien vist i que per tant no en podien dir res. Evidentment, els meus companys de sindicat han condemnat l’ús de la violència i s'ha refermat en el respecte a la institució que vostè representa. Un cop a casa he mirat les notícies (per internet) i he visualitzat el recorregut que ha fet amb l’empara de les càmeres de TV3 i d’alguna altra persona que intentava estalviar-li el mal moment pel qual estava passant.

No li diré que ser alcalde no tingui els seus inconvenients, però ha d’entendre, sense intentar justificar cap acció violenta vers ningú, que els ànims, senyor alcalde, estan molt crispats, que no es pot fer estrènyer tant el cinturó a la gent i que la política de fer pagar sempre als mateixos comporta, més enllà de la desafecció política i el descontentament, una temible descohesió social i un preocupant malestar que fa del conflicte social, el resultat de les penúries que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país pateixen esdevingui els primers esglaons de la desesperació. I la única manera d’atur aquest malestar és fent polítiques socials ordenades que combatin les diferències socials i l’exclusió, cosa que no sembla estar en cap agenda dels polítics que avui (molt legítimament) ens governen. Per cert, les ocurrències del senyor Torremadé sobre la immigració no ajuden gaire, millor dit, alimenten invents com PxC. Així doncs, senyor alcalde, no s’estranyi si la gent el xiula pel simple fet de ser l’alcalde de Girona, s’haurà d’acostumar.

La política també s’ha convertit en una eina agressiva en contra de la població (només cal veure les retallades en sanitat, educació i un llarg etcètera que ara no relataré) i ara, malauradament, la gent comença a prendre aquesta accions intransigents que algú els ha ensenyat. No vull excusar a ningú. La violència no pot ser tolerada.

Ser alcalde, com ja comença a veure, no és només prendre decisions i festejar-les, sinó també ser capaç de passejar-se lliurement per la seva ciutat sense que ningú li pugui entorpir el pas, i en tot cas, sempre amb la possibilitat que es pugui defensar ideològicament parlant amb l’ús de la paraula. Quan això no sigui així voldrà dir que alguna cosa està passant i que això no funciona. És una mera reflexió personal.

Tornant al tema de les imatges. No sé perquè s’ha fitxat en CCOO i no en la UGT. Vostè sap que una imatge val més que mil paraules. Estic segur que CCOO no permetria mai una acció d’aquest tipus. Sempre té la possibilitat d’emprendre accions penals en contra dels seus atacant.

Sàpiga també que si mai ens trobem per Girona el saludaré tant atentament com he fet sempre.

Bleed It - Kids (MGMT Cover) - Live @ Cartellà

2011-07-13T11:18:00.000+02:00

Bleed It - Stare At The Sun (Thrice Cover) - Live @ Cartellà

2011-07-13T11:16:00.000+02:00

Bleed It - Decoy - Live @ Sala La Mirona (Salt)

2011-07-13T11:13:00.000+02:00

2011-07-09T17:07:00.006+02:00

Rubalcaba o el viatge del redemptor.-

Davant d'unes imminents eleccions sembla que ha arribat l'hora d'entonar un "mea culpa" i començar el difícil repte de guanyar al PP perquè no entrin a la Moncloa. El problema és que aquests joc de malabars ja no se'ls creu ningú. L'esquerra es demostra aplicant polítiques d'esquerres i no amb discursos. Les paraules, per desgràcia, en política, tenen poc valor. Diguem que estan també en crisi.

La veritat és que m'ha sorprés la manca de visió mediàtica del PSOE respecte a l'anunciament del redemptor Rubalcaba. Si haguessin esperat una mica més, al proper consell de ministres, de ben segur que hagués aconseguit portada durant tots els dies de la setmana, amb dos caps de setmana inclosos. M'ho comentava una periodista del diari El Punt. Ara ja està fet, i ha perdut aquesta oportunitat. Però a més a més, dic jo, si en Zapatero hagués continuat com a candidat (tothom s'esperava que no) no hagués dimitit com a president, aleshores per què en Rubalcaba ha de dimitir?. Només té una explicació possible: l'adelantament de les eleccions a les Corts Generals, i pert tant un distanciament del candidat amb la política erràtica de l'actual govern, és a dir, bla bla bla, perquè en Rubalcaba ha estat el segon d'abord i no sembla que hagi influenciat gaire cap a les esquerres a en Zapatero. Tot i així, també sóc de l'opinió que qualsevol govern del PSOE sempre serà molt millor que qualsevol del PP. Una cosa no treu l'altre. Ara,de moment, estarem distrets, i ja se sap, en temps de campanya política, s'afluixa la corda per no escanyar més a l'electorat. De moment amb això, per anar fent, ja ens anirà bé. Comença l'espectable!

2011-07-03T22:29:00.001+02:00

Una il·lusió compartida.-

Fa dies que alguna cosa es mou, i a mi m’agrada. El moviment dels “indignats” ha aconseguit remoure consciències i sembla que ho fa molt bé. Us remeto al manifest que s’ha penjat en aquesta adreça http://www.unailusioncompartida.com/. No és que no tingui més a dir, en tinc moltes coses a dir, el que passa és que, pot ser, hagi poca gent disposada a sentir-me, per això em remeto al manifest. Vosaltres opinareu. O no.

2011-07-02T17:47:00.002+02:00

La tragèdia de la fam.-

Ja fa uns dies, no us sabria dir quants, vaig sentir per la ràdio una terrible notícia. De fet, no era la notícia principal, era una “qüestió secundària”. Es tractava de la repoblació i ajuda a l’alimentació dels voltors a l’Índia (em penso, però també podria haver estat en un altre continent). La noticia, de fet era una entrevista, feia esment a un projecte per facilitar la recuperació dels voltors, o evitar que es mengessin animals de granja, no ho sé exactament, perquè el que em va quedar gravat al cervell va ser la resposta de la persona que entrevistaven, vull dir, el comentari mentre li feien l’entrevista, que deia, més o menys així: “el problema no són els animals morts que els deixem perquè en mengin, sinó la competència que els ha sorgit”, referint-se a les persones que aprofitaven els animals morts per menjar-se’ls. El periodista no es va fixar ni un moment en aquest fet, i malgrat el sarcasme del comentari, va continuar fent la seva entrevista com si fos del més normal del món que els voltors necessitessin ajuda, però no pas les persones que passaven tanta fam que són capaces de menjar aliments en mal estat. El primer que em va passar pel cap va ser una esgarrifança, després vaig pensar que com era possible que tinguessin un projecte per salvar voltors i no pas persones i així vaig continuar amb la meva indignació, fins arribar al punt en què hom podria pensar que estic en contra dels voltors o dels moviments naturalistes, i no és gens veritat. He estat un gran afeccionat de l’ornitologia i sempre he defensat la natura, però és tan gran el cinisme d’aquesta societat que la conclusió pot arribar a ser aquesta, i no pas que la gent es mort de gana. Els humans, com a animals racionals, som els més deplorables de tots. Us sembla que a vegades ho som?.

2011-07-01T00:44:00.000+02:00

Ull amb el llop i a les barbes del veí. Avís per a navegants.

Em poso a tremolar només de pensar el què se li pot passar pel cap a aquesta xacra neoliberal que ens governa i ens ha de governar en el futur. A la Comissió Europea s’ha aprovat una reducció del 5% dels funcionaris comunitaris i s’han pujat les hores setmanals de 37,5 a 40 hores, a Portugal, el nou govern de dretes s’ha inventat un nou impost que equival al 50% de la paga extra de Nadal, avui mateix, el nostre govern ha aprovat una pujada del gas i del butà (prop del 6%) i de la llum elèctrica, a Grècia, ni la pressió del carrer ha aconseguit absolutament res (i ja no se sap si és bo o és dolent). Espanya continuem amb l’espassa de Damocles i amb les feres del PP esperant a governar (busqueu qualsevol altre eufemisme per dir: treure’ns més diners de les butxaques).

Mentre passa tot això, els verdaders culpables de la nostra crisi, els defraudadors (cas Millet, Botin, Marsans –antic cap de la patronal espanyola-, etc) continuen rient-se de nosaltres i enriquint-se a base de les polítiques d’austeritat (pels pobres) aplicades pel govern. I això, creieu-me, no es cura amb l’independentisme, i menys si la independència l’ha de governar un govern de dretes encapçalat per CiU. Si fos religiós diria allò de: que Déu ens agafi beneïts, com que no ho sóc diré, simplement, que som uns beneits. Necessitem posar fre a aquesta orgia neoliberal.

2011-06-21T00:34:00.000+02:00

Els preservatius de la duquessa.-

L’altre dia vaig llegir una curiosa historia sobre uns preservatius. Em va recordar la pragmàtica papal sobre el pecat mortal que representa l’ús de qualsevol impediment perquè les dones es quedin embarassades, i és clar, la notícia em va cridar l’atenció, sobretot perquè l’ús del preservatiu havia de ser conegut i, com sempre, la noblesa fa i desfà (“A Dios rogando y con el mazo dando”).

La notícia és la següent: a l’Arxiu Històric Nacional, a la secció de noblesa, uns arxivers que revisaven la correspondència administrativa del ducat de Béjar van trobar un paquet amb dos preservatius fets amb tripa de porc.

Els documents, datats entre 1824 i 1830, pertanyien a la duquessa Maria Josefa Alonso de la Soledad Pimentel y Téllez-Girón que estava casada amb el duc d’Osuna, Pedro Alcántara Téllez-Girón y Pacheco, amb qui va tenir cinc fills (segur que sense usar el preservatiu). S’ha de remarcar que el duc va morir el 1807, és a dir, entre 16 i 23 anys després i que per tant, la jove duquessa era la propietària dels condons.

Arantxa Lafuente, directora de l’Arxiu de la Noblesa, va declarar que al principi no sabien què eres (bé!), però després d’estudiar-los van arribar a la conclusió que havien estat usats més d’un cop. El llaç que acompanyaven als profilàctics, va assenyalar com a prova, mai ha estat trobat. Com que no és un document escrit, i l’arxiu sonor encara no havia arribat a les nostres mans, ha estat difícil documentar-se més enllà de les enciclopèdies, però sembla evident que eren d’us freqüent i comú entre les classes altes.

Us pregunteu per què comento aquesta tonteria? No sé. Hi ha tantes notícies estúpides que aquesta, com a mínim, m’ha semblat divertida.

2011-06-16T00:57:00.000+02:00

2011-06-13T10:37:00.002+02:00

Izquierda Unida i els pactes amb el PP.-

Izquierda Unida fa segles que serà molta esquerra (avui ja ho dubto), però que mai ha estat unida (cosa que estaria molt bé). Des de la política del “sarpasso” a la política de pactar amb el PP per donar-li un munt d’alcaldies hi ha un abisme, però tot apunta que són fruit de la mateixa estratègia: la ceguesa.

Tot apunta a que les velles glòries del Partit Comunista, amb la seva puresa ideològica, ho han tornat a aconseguir. Van provocar la desfeta d’IU com a model de partir, la persecució de la única persona pública que té sentit al mateix partit (en Llamazares) i l’ascensió del sector més dur del PC (també el més antic) i quina sorpresa: ara pacten amb el PP i no només permeten que prenguin alcaldies, sinó que voten amb ells en contra del PSOE, per més “traïdors a la causa de les esquerres que siguin” (dic jo que en cara ho són més els dels PP!!!).

Fa molts anys que opino que l’esquera s’ha de transformar i ha de perdre el llast d’una minoria (ara dita radical), sinó passarà com la fruita madura, de tant madura que és es podreix, o bé com a les cireres, si no les reculls a temps i comença a ploure, tota la carn saborosa s’ennuega d’aigua i es perd en mans dels insectes. No se les mengen ni els ocells.

És una llàstima. Desconec la solució, però ens calen nous discursos, noves propostes, noves veus, noves persones, en fi, un nou partit d’esquerres que sigui creïble, coherent i respectuós, i molt em tem que de tot això, molt de bla bla bla, però res.

2011-06-11T09:56:00.003+02:00

Darth Zapatero: el costat obscur de l’esquerra.-

Que l’esquerra governant ja no és el que era no és cap secret. Si fos socialista sentiria vergonya de ser-ho i em donaria de baixa del partit i fins i tot de la condició de votant. Qui votarà a un succedani de la dreta quan puc votar a la dreta pura i dura d’aquest país?.
Després de la darrera decisió del govern socialista d’abaratir encara més el acomiadaments, de no només abaratir-los, sinó de fer-los molt més fàcils que ara; després del seu innecessari decret-llei sobre la negociació col·lectiva, ni un Rubalcaba convertit en superman pot aturar l’arribada de la dreta, que per complicar les coses més, encara és pitjor que la dreta de l’esquerra que ens governa.
El futur es presenta complicat. És decebedor veure com l’esquerra s’ha venut al capital i com els poderosos, qui realment governen aquest país, s’estan sortint amb la seva amb una facilitat que posa el pèls del punta de qualsevol amb una mica de seny.
Aquí ens hem fabricat el nostre propi psunami. Sembla que per ser europeus hem de demostrar que som més de dretes que ningú, no sigui que els qui diuen portar les regnes d’aquest país de panderetes, es quedin sense les engrunes que els hagin pogut prometre des d’alguna multinacional.
Cal que ens organitzem i bé. El moviment dels indignats ens han regalat una mica d’esperança, però poca cosa més. La prova: Espanya en mans del PP i Catalunya en mans de CiU. La dreta ha tornat riallera i salvatge i l’esquerra més o menys organitzada es baralla per qüestions completament intranscendents.
Els ciutadans i ciutadanes necessitem, més que mai, un punt de trobada on fer-nos forts, on poder defensar-nos dels poderosos de veritat. La política també està a les seves mans, és un centre de poder i de riquesa, personal i col·lectiva. Què us haig d’explicar!. Per un lleó com jo, les coses no pinten bé, i això que sóc una persona optimista!.
Que la força ens acompanyi!

2011-06-05T14:16:00.002+02:00

Notas desde la oscuridad II y final.-

El capitalismo es también un sistema de valores afincados en nuestras cabezas. El uso del lenguaje por parte del sistema legitima sus propias actuaciones. La izquierda tampoco ha sido capaz de crear un lenguaje alternativo. Asistimos a una política regresiva del sistema. La cara bondadosa del capitalismo se está acabando a marchas forzadas. No hay límites frente a la debilidad de las democracias, por eso actúa con tanto descaro.
Habrá que inventar nuevas formas de organizarnos, de hacer política, desde la diversidad y la transparencia. Si todo esto sirviese para algo más que las reflexiones particulares, ya me daría por satisfecho.

Españistán, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis (por Aleix Saló)

2011-06-05T11:14:00.000+02:00

2011-06-04T22:42:00.001+02:00

Notas desde la oscuridad.-

Permeteu-me que en aquesta ocasió escrigui en castellà. Em trobo assegut en una cadira amb ales, en mig d’una interessant ponència de la professora Miren Etxezarreta i de sobte, com dirien alguns “esotèrics” m’he posat a escriure.

Si el capital está contento, todo va bien. Hay que alimentarlo. Así nos lo hizo saber un hombre de bigotes extraños de más raros andares.
En el capitalismo, aunque nos lo quieran hacer creer, no hay democracia, por lo menos esa democracia plena a la que muchos y muchas aspiramos y que no vemos llegar nunca. El gobierno de unos pocos prevalece sobre la opinión de una mayoría que no intervenimos en ninguna de las tomas de decisiones importantes (la redacción de una ley, la aprobación de los presupuestos generales del Estado, etc. ) Se presupone que ya participamos cuando fuimos a votar y con eso está todo dicho. Tampoco parece que cuando nos dan opción a criticar (contra la reforma laboral, los bajos salarios, las condiciones de trabajo), algunos parecen mirar hacia otro lado y dejar que otros hagan lo que deberíamos hacer entre todos. Si hay que repartir, como se ve, hay para todos los gustos.
Así que al monstruo, el capital entendido como máxima expresión del dinero convertido en dividendos, grandes o pequeños, reales o ficticios, hay que darle de comer, porque tiene hambre y siempre come. Si no lo hace (comer) se enfada, se pone de muy mal humor (los expertos siempre nos advierten sobre el tema –y a lo mejor hay que dejarlo que se muera de hambre-). De momento nos acostumbraron a comer de sus sobras, se sus desperdicios, de las miguitas que se le escapan y con las cuales muchos se sienten muy agradecidos. En este escenario, los más temerosos ocultan el conflicto social, desde sus múltiples facetas, a veces no con toda la fuerza que sería necesaria (según ellos) para cambiarlo y entre tanto, el capitalismo se va reforzando ideológicamente, intentando racionalizar su propio status y con él, los voceros explican el por qué es necesario seguir alimentando a la bestia, no sea que se vuelva a enfadar y quiera comernos a nosotros también (con su insaciable apetito).
La destrucción de la renta produce las desigualdades sociales, he oído decir. Tantas veces, por cierto. El casino de la vida se mantiene a crédito, ignorando las consecuencia que este tiene (el crédito y el casino de la vida) para nosotros. Producimos deudas y obligaciones que nadie puede garantizar cumplir. Este es uno de los mejores amigos de los especuladores: el dinero fácil, aunque se a a costa de mucho riesgo (y se encargarán de buscar a quién le venden el muerto).
¿A quien parece perjudicar, en el mundo del trabajo, la democracia? Sabe mal decirlo, pero parece evidente que a las propias empresas y después a los poderes fácticos e incluso a la propia política. Parece que la transparencia (por transparente) tiende a convertirse en invisibilidad. Que el Estado haya salvado a las instituciones financieras es una obviedad que no aporta nada, pero ¿quién nos salva a nosotros, a los trabajadores, a los indignados?.
El monstruo se come a los Estados, porque está gordo y necesita comer. A él, esto de adelgazar no le va ni para lucir tipito. Es un monstruo goloso, acostumbrado a los caprichos y las excentricidades. Mientras que las entidades financieras piden dinero al Banco Central Europeo al 1% de interés (y este da cerrando los ojos y sin mirar ni cuánto ni a quién), este mismo dinero es prestado a los Estados al 4% de interés (atiéndase que en la jugada ya salen ganando un 3%), pero lo bueno viene aquí: el dinero que los Estados han pedido a las entidades bancarias sirve para devolverse a un 0% de interés ¿No es este un sistema perfecto de cinismo político y financiero? Sobre todo porque el dinero no lo invierten en crear riqueza, sino en pagar sus deudas, las que ellos han creado y guardar para cuando los tiempos sean mejores. De momento la clase asalariada es la que paga los platos rotos, aunque nos digan que no es así.
Mientras tantos, las instituciones públicas, aquellas que con el tiempo situarán a sus políticos en algunas áreas de dudosa influencia dependientes de prestigiosos sectores financieros y empresariales, se muestran ahora muy ocupadas, muy interesadas por gestionar los intereses de las personas al servicio del capital, al que tanto alaban y tanto temen, y no de nuestros intereses como ciudadanos de a pie ¿De dónde se puede sacar el alimento para saciar a la bestia? Ah!, de las Administraciones Públicas y de los servicios que nos ofrecen. En ello están, en desmantelar los servicios públicos para vendérselos a los cuidadores de la bestia.
En la fiscalidad encontraríamos unas de las pruebas que demuestran todas estas cosas, y también, en buena parte, un buen porcentaje de su solución. No hay dinero, digamos las cosas claras, porque no hay interés (interés para que lo haya) de ir a buscarlo. No hay dinero, pero no se persigue a los ladrones que defraudan a Hacienda (no a los pequeñitos, sino a los grandes). No hay dinero, pero se rebajan las cargas fiscales a los ricos. No hay dinero, y se condonan impuestos (el de transmisiones y demás).
Ahora se quejan de la economía sumergida, pero ¿de qué es producto la economía sumergida? ¿Economía sumergida o economía ahogada?. Ellos verán. Los derechos se convierten en caridad, cuando no en privilegios. Verdades a medias. No nos dicen que la crisis se puede resolver de otras maneras, sólo nos explican su manera, por supuesto, la peor de todas, pero la que más les convienen.
¿Qué nos queda? Rebelarnos, pero la alternativa es un progreso y no un salto al vacío. Debemos comenzar por organizarnos de otra manera, interaccionar nuestras estrategias y sumar complicidades haciendo que todo el mundo se sienta satisfecho de avanzar en una misma dirección y con un único y compartido objetivo. ¡Empecemos pues por lo posible para conseguir lo soñado!.

Fi de les reflexions a tenor d’una cadira i una ponent jubilada i activa

2011-05-31T00:47:00.001+02:00

Sense notícies d’Islàndia (i no té a veure amb el volcà).-

Una de les proves més evident de la manipulació que practiquen els mitjans de comunicació és, sens dubte, el tractament informatiu que s’està fent sobre Islàndia.

El poble islandès ha fet dimitir al seu govern, qui ens ha informat?. També han nacionalitzat els bancs que els han dut a la ruïna, qui ho sabia?, també van decidir no pagar el deute que aquests bancs han generat amb Gran Bretanya i Holanda, causada principalment per la seva mala gestió financera, d’això s’ha sentit parlar, però en sentit negatiu, ningú no ens ha explicat els per quès. I ara, s’ha constituït una assemblea popular per a modificar la constitució d’aquest país, qui ho sabia?.

Els mitjans de comunicació ens amaguen allò que els interessa. A més a més, tot això ho han aconseguit pacíficament en els darrers dos anys. És o no una indubtable manipulació dels medis de comunicació haver-nos-ho amagat?

Què passaria si això passés també a la resta d’Europa?. Potser sigui aquest el motiu pel quan ens ho han amagat.

Aquesta és la història amagada d’Islàndia durant aquests darrers anys:

El 2008 es nacionalitzen els principals bancs del país. La conseqüència immediata va ser la caiguda de la seva moneda i la borsa suspèn la seva activitat. El país es troba en fallida.

El 2009 creixen les protestes ciutadanes davant del seu Parlament i aconsegueixen convocar eleccions anticipades. Això provocà la dimissió del primer ministre i de tot el seu govern. La pèssima situació econòmica continua.

Es redacta una llei que proposa el pagament del deute a Gran Bretanya i Holanda per una quantitat que suma més de 3.500 milions d’euros, que pagarien tots els finlandesos durant els propers 15 anys, a un interès del 5,5%.

Davant d’aquests situació, la ciutadania surt al carrer i demana que aquesta llei sigui sotmesa a referèndum.

Al gener de 2010, el nou president del país en nega a ratificar-la i anuncia una consulta popular, que es va celebrar el mes de març de 2010. El NO va guanyar per un 93% dels vots.

A partir d’aquí, el Govern obre una investigació per a conèixer qui té les responsabilitats davant la crisi i comencen les detencions de banquers i alts executius. A conseqüència de les detencions, els banquers i persones implicades abandonen el país, fugint de l’acció de la justícia, i la Interpol dicta una ordre de cerca i captura contra ells.

En aquest context, s’elegeix una assemblea constituent per a redactar una nova constitució, que substitueixi l’actual i s’inspiren en la constitució danesa, aportant totes les lliçons apreses amb la crisis econòmica i financera del país. S’escull una assemblea de 25 ciutadans, entre 522 que s’havien presentat, tots sense cap afiliació política, i amb la única condició de ser major d’edat i haver aconseguit l’aval o recolzament de 30 persones.

L’Assemblea constituent va començar els seus treball el febrer de 2011 i quan acabi, presentarà un projecte de Carta Magna a partir de les recomanacions i propostes consensuades amb les diferents assemblees que es celebraran per tot el país. El text definitiu haurà de ser aprovat pel Parlament que es constituirà en les properes eleccions legislatives.

Aquesta és la història que tan bé ens han amagat els mitjans de comunicació. Per què ningú no ens ha informat?, per què no ha estat motiu de debat en les múltiples tertúlies del nostre país?, per què la televisió pública no ha informat?.

És evident de que quan el poble s’organitza, les coses poden canviar. Fes arribar aquesta informació a tots els teus coneguts i conegudes. Junts podem aconseguir un món millor!

2011-05-28T13:12:00.002+02:00

Què fa que un empleat públic s'ensanyi pegant a persones indefenses?

2011-05-27T23:10:00.001+02:00

T’he trobat a faltar.-

Avui t’he trobat a faltar a Barcelona quan els mossos d’esquadra feien feines mercenàries i complien les ordres donades sense qüestionar si el que li deien que fes estava bé o malament. T’he trobat a faltar, amic meu i també a tu, no tan amic, també a Girona, durant la manifestació. També he trobat als simpatitzants dels polítics oficials, és clar, uns estaven buscant candidat per les properes eleccions, uns altres s’estaven lamentant de per què no els havíem votat i una altres celebrant que només guanyen quan el vot d’esquerra s’absté d’anar a les urnes. Cap partit, menys CiU, sembla adonar-se del què vol dir que la ciutadania acampi als espais públics de Catalunya, és evident que ho han entès molt bé, la prova és que s’han endut els ordinadors, les cuines, el menjar, perquè han entès que eren eines perilloses, armes que la neteja no permet tenir. Quina neteja?. En altres temps es parlava de neteja ètnica, ara sembla que volen una neteja d’idees, quan la ciutadania vol una neteja de polítics, però per si de cas, el poder s’encarrega de “netejar” i treuen els “animalots” a passejar, a provocar innecessàriament a la violència i a utilitzar la força de les porres i de la prepotència sobre els cossos de ciutadans i ciutadanes indefensos que encara, fins avui, pensaven que la policia estava per defensar al poble de les agressions dels altres. I qui defensa al poble de les agressions dels governant?. La gent ha dit que prou, i és veritat que els que es queden a casa són molt més dels qui surten al carrer, però quan una revolució ha fet que tothom surti a defensar el seus drets?. Mai. Així de clar.
Ara el polítics tenen por, por dels ciutadans, perquè no els entén, perquè la distància entre la política i la ciutadania s’ha fet tan grossa que ha perdut el nord i encara es continuen preguntant, malgrat les evidència, per què?, per què no em voten?, per què no em creuen?, per què no em deixen fer el què vull?.
Potser no s’ha acabat el temps de fer política com la coneixem, però segurament s’ha acabat el temps en que una part de la població ha decidit estar en la parsimònia i ha decidit actuar. Són, som, els indignats, que de manera anònima o no, intentem, des d’allà on podem, aconseguir un altre món, un món millor. I avui, perdoneu que torni a insistir, t’he trobat a faltar, els qui critiquen el sistema, els qui fan discursos estrafalariament revolucionaris, els que no surten ni per anar al cinema, els qui passen de tot però després es queixen. Fins i tot a tu, a qui no conec, i a tu, amb qui no tinc amistat. A tots us he trobat a faltar.
Girona sembla haver despertat una mica d’aquella imatge de ciutat conservadora on els joves no es preocupen més que passar-s’ho bé. Encara ningú no sembla aprendre la lliçó. Em pregunto si a algú li interessa la lliçó.
En fi, demà no serà com a vull. I abans de que em descuidi: Felip Puig, dimissió!, al poble no se
la pot alliçonar amb garrotades. Quan un polític comet una equivoca d’aquest calibre ha de ser
conseqüent, o no és aquest el govern dels millors que tant li agradava fardar al nostre
president durant la campanya electoral. Que li preguntin a qui s’espera per ser operat,
al personal sanitari també, als ensenyants, als investigadors, als empleats públics i un llarg
etcètera que ja coneixeu.

2011-05-22T00:55:00.001+02:00

Que les esquerres s’ho facin mirar.-

El principal problema del panorama de l’esquerra és precisament el seu "panorama": massa esquerres i massa programes poc definits. Ja fa dies que aquesta reflexió s’ha anat dilatant en el temps i mai s’aborda amb l’interès i la profunditat suficient. No és només la renovació interna dels partits d’esquerra, sinó la renovació de les formes d’actuar, de comunicar-se i relacionar-se amb la ciutadania i sobretot un discurs clar i encoratjador que no sembla trobar-se enlloc. El cas d'IC-V a Girona és significatiu, no ha estat suficient una molt bona feina de govern ni tampoc un bon líder que encapçalés la seva candidatura, potser una de les causes de la pèrdua d’un regidor ha estat la resta de la llista, que com la del PSC deixava molt que desitjar (al meu parer, i ja sé que així no faig gaire amics).
En aquest país la crítica s’entén com un atac i l’autocrítica com una debilitat, una feblesa. Aquesta és una realitat que cal superar. I tot això va molt més enllà de les llistes obertes, que crec que són del tot necessàries, perquè l’encert en les candidatures és una de les moltes claus per poder arribar a la ciutadania, però sobretot les formes de comunicació i el discurs. Un discurs coherent, honest, entenedor que s'acompanyi de transparència. Quan CiU diu que retallarà i ho fa, i la gent sap què farà, tothom s’espera que compleixi el què diu, si els d’esquerres diuen no sé què, la gent li demana un cent per cent, però no confien en què ho faran perquè saben que el tot és impossible. Si l’esquerra bada, paga, si la dreta ho fa malament, ja era d’esperar que no tot els sortís rodó. Però el problema no està només en la transparència, sinó també en la humilitat dels candidats, moltes vegades persones que han fet de la política la seva professió, persones que miren a la resta dels ciutadans com a enemics quan són criticats per ells i un potencial de recursos quan es tracta d’aconseguir els seus vots, fan mal a la política. L’esquerra, en general, i s’ha dit fins a la sacietat, està desconcertada i fa massa anys que el vot abstencionista és el guanyador de totes les eleccions. Per quan polítiques reals que afavoreixin de veritat a les persones d’aquest país?. L’esquerra no pot continuar fent política de la mateixa manera com ho fa la dreta, i és la dreta, i no les dretes. Però el perill no només està en la dreta clàssica, sinó en l’adveniment de l’ultra dreta, en els partits xenòfobs que han crescut com bolets en els darrers temps i que en aquesta ocasió han multiplicat els seus resultats de manera alarmant. L’esquerra ha estat incapaç de frenar-ho, perquè tampoc no ha estat capaç de frenar a la dreta més tradicional. Ha pujar la dreta i persones com l’alcalde en funcions de Barcelona, l’Hereu, hauria d’haver dimitit pels seus mals resultats, però no ho fa, s’agafa al seu estàtuts polítics com si no hagués anat amb ell. Això és el que la ciutadania no pot suportar.
Li queda molta feina, molta reflexió i molta saviesa a l’esquerra del nostre país i de moment no confio en que vagi a trobar la solució, que no només està en un canvi en la llei electoral, injusta de per sí, sinó en netejar-se de tot allò que ja no li funciona, allò que li és un llast inaguantable, i que només mantenen perquè s’enganyen a ells mateixos, i així ens va, una esquerra a la deriva que només serveix per fer créixer a la dreta i desil·lusionar als votants d'esquerres.
A Espanya el panorama sembla ser més desolador. Qui esperava que el moviment 15-M ajudés a canviar les coses s’ha equivocat de ple. Zapatero fa dies que hauria d’haver presentat la seva dimissió com polític, ho he dit en altres ocasions, però crec que ara és prou evident. No vull dir que me n’alegri o que estigui a favor de que el PP es faci també amb el govern d’Espanya, això m’esgarrifa, però la dignitat és una de les coses que els polítics semblen haver perdut, més enllà de les eleccions polítiques. Ni la corrupció serveix perquè se’ls pugin els colors a la cara. En fi, de tot això, el qui més ho patim som els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que veiem que el vaixell s’enfonsa i enfonsa i que ningú no ve a intentar recuperar-lo.

2011-05-20T23:59:00.000+02:00

Decàleg d’un ciutadà indignat a punt de començar el dia de reflexió.-

1- No votaré a qui hagi actuat contra els meus interessos
2- No votaré a qui hagi recolzat el desmembrament dels serveis públics i no defensi uns serveis públics de qualitat
3- No votaré a qui discrimini a les persones immigrades
4- No votaré a qui no practiqui i defensi polítiques socials justes i solidàries
5- No votaré a qui hagi recolzat la reducció del meu salari
6- No votaré a qui recolzi polítiques fiscals injustes i qui no persegueixi activament el frau fiscal, els paradisos fiscals i als corruptes
7- No votaré a qui hagi dit mentides
8- No votaré a qui no defensi a les persones més febles
9- No votaré a qui tingui a les llistes persones presumptament corruptes
10- No votaré a qui no defensi obertament un canvi en la legislació electoral que permeti les mateixes condicions d’elecció a tots els partits polítics

I doncs, a qui he de votar el proper diumenge?

2011-05-20T21:53:00.003+02:00

L’acampada per la dignitat. La por de la paraula.-

És sabut que a les dictadures sempre han temut a les paraules i han perseguit a les idees, és a dir, a les persones que pensen de manera diferent. S’ha consumat el genocidi de la intel·lectualitat en pro de la llibertat, d’un estat, de la seguretat, en pro a defensar-nos de no sabem quin enemic. Així, durant segles, s’han perseguit els ideòlegs que pensaven diferent. Fa una estona que he tornat de la Plaça de Catalunya per a intentar copsar allò que ens diuen els mitjans de comunicació. La sensació ha estat bona, evidentment amb matisos. Tot, diuen, és opinable. El problema està en saber on comença la llibertat d’un i on s’acaba la de l’altre. Què he pogut veure en l’acampada. Una mica de tot. Persones normals fent ús de la paraula dient coses que jo no crec, d’altres expressant conviccions que no compateixo, i d’altres, fent servir el mateix sistema, la paraula, per dir coses que podria estar d’acord. Què ha de fer por?. Fa por la forma en com s’expressa la gent, sense limitacions i normalment amb respecte. I què aconsegueixen aquestes persones?, ser escoltades?, un reconeixement?. No, un aplaudiment que informa als altres de que no estem sols els ciutadans i ciutadanes que fins ara no hem sabut organitzar-nos per dir prou a tota una hisenda de mentides. La por a ser escoltats?. No. Qui parla lliurement no té por, és qui se sent agredit qui la pot exercitar. És clar que aquestes mini assemblees són del tot idíl·liques, perquè no es prenen decisions, cap!, no es pot, no hi ha capacitat, però sí que es pot canviar part del sistema si tots anem, organitzadament, civilitzadament, harmònicament, a defensar allò que ens han robat: la paciència i el respecte per la política i els polítics. He sentit acusacions molt greus contra els polítics i els banquers. No sé si és veritat o no, la gent sospita que sí, que tenen raó, que són uns “xoriços”. Els cartells que estan penjats per tot arreu expliciten aquest malestar social. Però què farem quan aquesta protesta popular que s’estén per tot el país s’apaivagui?. Qui haurà tret conclusions sobre tot això? Per què hauran servit?. A mi m’ha agradat passejar-me com a mer espectador per l’acampada. M’hagués agradat intervenir, però no ho he fet, i us diré perquè: he cregut no tenir la suficient llibertat per a fer-ho. No sé si ha estat una mera suposició, però era l’aire que es respirava. Pertànyer a una manera de pensar determinada, a una organització concreta, pot ser no ben vingut per la majoria dels allí presents. Espero que de totes les reflexions dels acampats es tregui quelcom de profit i no es quedi en un no res.
Sabem que les organitzacions humanes són imperfectes, però hem de procurar no utilitzar les mateixes estratègies del qui critiquem, i això, reconec, és molt difícil. Defenso les paraules com expressió de llibertat. Per si s’ha despertat en mi un cert pessigolleig, un estat d’alerta que em fa recordar temps passats. He vist una dona gran amb un altaveu reivindicant la República. Un grup d’estrangers buscant informació. Està tot molt ben organitzat. Un parell d’homes de diferents edats que deien que diumenge no aniran a votar perquè això no és fer democràcia. I tenen raó, la democràcia no és només anar a votar, però tampoc no és no anar-hi per no fer-li no sé quin joc a l’estat. S’equivoquen, però és la seva decisió. El que vull dir és que quan li dones la possibilitat d’expressar-se a una persona, es poden dir moltes coses, bones i dolentes, i que sempre, sempre, és la naturalesa humana, hi haurà qui les utilitzarà per a enredar-nos. Hem de canviar la democràcia, hem de fer-la forta i espero que aquests concentracions de ciutadans i ciutadanes lliures siguin el primer pas, decisió i contundent, per aconseguir-ho.
Visca la llibertat! Sense llibertat no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha serveis públics.

2011-05-19T00:58:00.001+02:00

Movimiento 15 de mayo i més … .-

foto: llibert teixidó (publicada a La Vanguardia)

Afortunadament ja les tenim aquí!. Sí, dic: afortunadament, malgrat les diferents decisions que han pres les Juntes electorals provincials. Sóc del parer que no tenen jurisprudència, a quin partit fan campanya les concentracions?. Senzill: a cap.
La por dels governants i del propi sistema és d’allò més cínic, mentre s’aplaudeix el que passa en els països àrabs (per motius de nivell diferent), ara es reacciona amb la repressió policial. La democràcia té por de la opinió de la població?. Malament si la resposta a la mobilització ha de ser la intervenció policial.
L’extensió d’aquestes concentracions per les ciutats espanyoles ha de ser un llegit en la mesura del cabreig general per les polítiques socials i econòmiques que s’han dut per a tractar la nostra crisi econòmica, però també per posar de manifest, i ja era hora, del rebuig a la política dels polítics, al distanciament entre la política i la societat, al descontent amb el polítics, més que amb la política, i sobretot contra les mentides, la manipulació i la corrupció al voltant de la política.
Ja era hora que la gent es mogués. Semblava com si estiguéssim davant d’una ciutadania passiva, acomodada a tot, permissiva, sense ideologia ni ganes de participar en res, poc solidària, etc., i ves per on, això no és així, la gent vol ser activa i ha dit prou, s’ha cansat de veure com passen les coses i espero que aquest moviment ciutadà sigui suficientment contundent per fer reflexionar a la classe política i econòmica d’aquest país.
Per cert, els espais que s’estan dedicant en la premsa escrita i en la ràdio i televisió són efímers, i això, també s’ha de dir, és producte de la mateixa moneda dels lobbies de pressió.

L'únic problema que li veig és que aquestes mobilitzacions es vulguin utilitzar pels anomenats "anti sistema", aquest és també un perill real que pot ensorrar el què en un principi ha estat una molt bona idea.

2011-05-14T20:59:00.004+02:00

La immensa mobilització d’avui 14 de maig.-

Sé que serà difícil veure a la portada de demà un titular semblant al de “Desenes de milers de persones” o “Un milió de treballadors contra les retallades” o quelcom semblant. Ho sé, no perquè no sigui el titular, sinó perquè totes les capçaleres dels diaris d’aquest país depenen d’una subvenció del govern català. Potser dit així sembli massa clar i català, però crec que no m’equivocaré gaire (estaria bé que sí). La crisi provoca perversions.
Fa unes hores que he tornat de Barcelona. A les 10 del matí no es veia el moviment que esperava, però poc a poc l’espai es va anant omplint i a les 11 del matí i cinc minuts, inusualment puntuals, la capçalera de la manifestació va començar a caminar. En arribar a l’alçada de la seu de CCOO una deplorable i maliciosa pancarta insultava als dos sindicats de classe d’aquest país. Els valent que la defensaven ho feien amb la cara tapada i el que és pitjor, ho feien sabent que d’aquesta manera tan demagògica només es contribueix a exaltar la difamació, de la mateixa manera com els partits d’ultra dreta ataquen a les esquerres amb arguments populistes i xenòfobs. El pitjor és que és una estratègia que ajudarà a que les portades de demà no parlin dels problemes que generen les retallades i de l’immens recolzament de la ciutadania a la manifestació. Però aquest és un altre tema que el anti-tot saben molt bé fer, els suposats extremistes d’esquerra són la part més estimada de la nostra dreta, els ninots teledirigits que fan el joc als qui suposadament ataquen.
A les 12 del mig dia, més o menys, vaig arribar al final de la manifestació. He sentit els discursos i el manifest, i després he tornat pel mateix camí per on he vingut. A les 13 hores encara hi havia gent sortint de Plaça Urquinaona. Els qui tornàvem ens barrejàvem amb els qui encara no havien arribat. M’he esperat una estona mentre un parell de persones deia que la gent tenia dret a opinar i que no hi havia res a dir sobre la pancarta que posava al mateix sac polítics, empresaris i els sindicats majoritaris. No entraré a discutir les diferències, òbvies, és clar, però que alguns aprofiten en un incert benefici propi. La qüestió és que no sé quantes persones hem estat aquest matí a Barcelona, només cal fer el càlcul científic: quantes persones poden haver entre Plaça Urquinaona i el Parc de la Ciutadella?, però segur que moltes més de les que demà diran que hem estat allí. Moltes persones que hem dit prou a les retallades a costa dels drets de les persones.

2011-05-06T17:35:00.002+02:00

Bildu i la Caputxeta Vermella

La decisió perquè Bildu es pugui presentar a les eleccions municipals al País Basc em sembla una decisió encertada. La llibertat, en democràcia, també s’ha de poder expressar sota unes sigles polítiques que respectin les lleis del joc democràtic. Hom pot estar d’acord amb els seus ideals o no, com es diu vulgarment, el poble decidirà (no entraré a discutir sobre el concepte de poble). En tot cas, crec que aquesta força política havia de recuperar el seu espai i deixar que la gent s’expressi lliurement sota l’aixopluc de la legalitat i la dialèctica política. El primer pensament que se’m va venir al cap era una mica com el d’en Mourinho, però sense l’experiència de les targetes vermelles. Per què?, per què ens costa tant deixar que la gent opini amb llibertat?. La segona que no els deixarien presentar-se a les eleccions i la que la conseqüència immediata seria l’enrariment polític; la tercera, que un cop presentats arrasarien en les eleccions (haig de dir que en les meves prediccions polítiques no sóc gaire mesiànic –no de Messi, sinó que no acostumo a encertar perquè sempre em pot més el cor que la raó).
Molt em sembla que veurem de manera diferent les eleccions al País Basc que a la resta del territori espanyol. Avui he començat a veure els espais electorals i la veritat és que segueixen sent tan desconcertant, per no dir avorrits, com sempre i , a sobre, les enquestes que es van publicant em fan venir mal d’estomac. Però suposo que hi ha gent que ho té pitjor que jo alhora d’anar a votar a les municipals.
Doncs bé, ara que la Caputxeta sembla que ja pot anar pel bosc sense por a que el llop se l mengi, a mi em fa l’efecte que la Caputxeta no podrà anar més lluny del que ens té acostumats i que la cistella que du sota el braç ja no està plena de bons menjars, sinó de les escorrialles que ningú no vol, i això, em temo, és el que ens donaran després de les eleccions: misèria i falses paraules.
Visca la llibertat d’opinió i visca la democràcia!